dilluns, 17 de desembre del 2012

Carta Oberta a La Neorural



"I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant."


@kungfujete


Tinc una merda de genolls, m’apassiona la muntanya  i en els darrers temps m’està agradant això de córrer, tot i les lesions. Recentment, aquests tres factors em van portar a conèixer en Santi Barril (@satitant). Jo ja el defineixo com el meu fisio. Ell corre, li agrada la muntanya i sap arreglar genolls. Qui millor que en Santi, doncs, per fer-me feliç?  Sense mariconades.

Aquest passat diumenge 16 de desembre, es va fer la primera edició de La Neorural. En Santi i els seus més propers l’organitzaven. Es tracta d'una cursa de 23 Km amb un desnivell de 1.300 metres. Dit així, es podria pensar en qualsevol indret pirinenc. Però no. La Neorural transcorre al bell mig de la Serralada de Marina, prop del petit poblet de Santa Maria de Martorelles.

En una de les meves visites a l’Espai Tortuga en Santi ja me'n va parlar de la que estaven liant. Automàticament me'n vaig desentendre en quant vaig veure el perfil al web de La Neorural. Encara sóc petit. I més tenint en compte que el 80% del recorregut es fa a través de corriols. Corriols de bojos.



Però desentendre’s de quelcom com això hagués estat un error. Parlant amb en Santi i amb en Raül dels Koala’s Team vam quedar en ajudar en el que poguéssim a l’avituallament del Km 19. Dit i fet. I a partir d'aquí comença la recompensa.

Vaig arribar tard. No tinc les dots orientatives d'en Raül (@raulkoala) i la Mireia (@mireiads) o en Jordi (@jordi_koala) i la Queralt -això s’ha de llegir amb ironia, xatos-. I què fa un pobre desgraciat com jo allà sense conèixer ningú? Doncs preguntar a una noia amb una dessuadora dels Koales, la Queralt,  si coneixia en Raül. I ja hi som tots. Tret de sortida a la primera edició de La Neorural.

Quatre preparatius i cap al Km 19, prop del Castell de Sant Miquel. La Mireia i en Raül es veu que en breu han de fer el campionat d'Europa de rogaining, però ens vam perdre uns quants cops per trobar l’avituallament. Ànims! Unes voltes de més i allà i som.



Un cop a dalt del turó de l’avituallament, les vistes em sorprenen. Estem a 15 minuts de Barcelona, i com a molt a uns 400 metres sobre el nivell de mar. Però les possibilitats d'aquesta serralada semblen infinites des d'aquí dalt.




I com que aquest era l’avituallament organitzat pel Koala’s Team, res tindria sentit si no hi hagués cervesa, disfresses i bojos. Uns bojos de puta mare. La Queralt, en Raül, la Mireia, l’Iñaki, en Jordi i un servidor, que passava per allà sense saber molt bé on es fotia. Endavant.




1 hora i 41 minuts després de donar el tret de sortida ja va arribar en Jaume Folguera (@guidokoala), sense el més mínim símptoma de defalliment  a la cara, i sense pràcticament ni aturar-se. Una bèstia. A cinc minuts va passar en José Manuel Granadero (@jmgranadero). Finalment, en Jaume va passar primer per la línia d’arribada en 1h:57min! Absolutament impressionant!

I a partir d’aquí els més de 300 valents inscrits van anar passant un per un. Els més acostumats als Koales anaven formant part del show a mida que anaven apareixen entre els matolls. Els que érem principiants no donàvem crèdit. Uns putos bojos al mig de la muntanya animant al personal amb un tambor, unes disfresses, unes cerveses, un sofà, un megàfon i un esquellot que no van parar de sonar en tot el matí. Uns veritables cracks.



Tots el que hi havia a La Neorural ahir són una família. Una família de paios que no es coneixen de res, però que s’estimen. I un estén la mà quan l’altre va apurat al final del corriol. I l’altre t’abraça quan et veu perquè porta escoltant el tambor des del Km 10. I l’altre et neteja una ferida. I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant.

Em va fer especial il·lusió i a la vegada ràbia veure per allà en @pwitterpunk, l’@oroig i no poder haver estat més estona amb ells. També em vaig perdre en @dirty_lawyer i ves a saber a qui més! També enhorabona a la Marta, aquella noia que es va perdre ves a saber quants cops, però que va arribar hores més tard amb un bon somriure.  I a qui m’agradaria mencionar també és en @PauCorrecat. Un meste i un exemple. Actitud. Que n’aprenguin!

 

Enhorabona a tots, nois. Enhorabona, Santi! Va ser un veritable èxit. Segur que em deixo infinitat de sensacions i matisos per mencionar, però ja ho vaig dir el diumenge, i ho repeteixo: Estic en condicions de dir que La Neorural és la millor cursa que he vist mai.

Molt i molt content d’haver-ne pogut formar part aportant el meu petitíssim granet de sorra i molt content d’haver-vos conegut. A partir de l’any vinent espero poder-la viure des de dins. Arribar mort al Km 19 amb un dolor de genoll a punt de matar-me, i trobar-me aquell panorama. Seure al sofà, beure una Voll Damm i continuar fins al final. Que n’aprenguin, Santi. Va ser un puto èxit. 



divendres, 14 de desembre del 2012

Carta Oberta a l'empresariat català

"Desmotivar un jove ultra motivat és el pitjor que li podeu fer a la vostra
merda d'empresa, al vostre país i al vostre futur"


Que aquest país és una sobirana merda ningú ho dubta. En principi. Però jo tenia un bri d'esperança quan veia com treballaven segons quines empreses. En concret alguna multinacional catalana, que fins ara sempre m’havia indicat que feia molt bé les coses. Beneficis astronòmics any rere any. I augmentant. Però nois, és simple qüestió d'inèrcia. Un dia caureu. Per indecents. 

Avui m’han demostrat que són tan repugnants com la resta. I quan dic repugnants vull dir fills de puta. Fills de puta que no tenen el més mínim indici de respecte pel creixement de l’empresa. I per descomptat, cap intenció de respectar els treballadors. I als joves, concretament.

Us ompliu la puta boca amb frases del tipus “hem de cuidar la gent jove ben preparada, que seran els que ens tiraran endavant!”, o allò tan nostrat de “els joves són el pal de paller del futur del país”. Mengeu-me la polla.  

Moltes empreses teniu a gent completament obsoleta ocupant càrrecs que ja no els hi pertoquen. Que feien molt bé la seva feina als anys 70 o 80. Que en aquella època eren dels pocs que tenien una carrera universitària i els hi va tocar, amb tot el dret, ocupar aquests grans càrrecs. Però avui dia això no serveix per a res. Amb tots els meus respectes.  

Us passeu el santíssim dia agafant al jovent i dient-li a la seva puta cara que és imprescindible i molt vàlid per a fer aquesta feina. Els extra motiveu, els hi veneu tot el fum i totes les motos possibles, els hi veneu que són els millors i els hi dieu que els necessiteu en el vostre departament, en el vostre equip, perquè els joves són molt aptes i molt preparats.

I una merda. A l’hora de la veritat, quan toca que els joves progressin i els vells obsolets moguin el seu cul, sembla com que totes aquestes paraules se les emporta el vent. No teniu vergonya, cap ni una.

Desmotivar un jove ultra motivat és el pitjor que li podeu fer a la vostra merda d'empresa, al vostre país i al vostre futur. Feu-vos a la idea que els necessiteu, als joves. Els necessiteu per sobreviure. Si no els teniu en compte, esteu morts.

Tant de bo no necessiteu el dia de demà a aquell jovent amb dos carreres, no sé quants màsters, algun doctorat, i amb més idiomes dels que mai heu escoltat. Perquè aquell dia, el dia que els necessiteu, estaran gaudint d'una posició immillorable en qualsevol empresa de qualsevol país digne i decent.

Recordeu-ho. El vostre país, com vosaltres l’enteneu, és una sobirana merda.



dimecres, 5 de desembre del 2012

Carta Oberta al Ministre Wert


"Mai, mentre haguem de seguir formant part d’aquest abocador d’ignorància, faré ni un pas enrere en qüestió de cultura i identitat. Mai a la vida"

Malvolgut Ministre Wert,

Li recordaré unes paraules que vostè mateix va dir el passat 11 de juliol del 2010 al Campus de la FAES, dins la presentació de “La sociedad española ante la agenda de reformas”. Vostè va tenir les santíssimes pilotes gegants de dir això: “La comunitat educativa no pot ser democràtica”. Ja està. Podria acabar aquesta carta oberta aquí mateix i tothom pensaria que vostè és un paio que passava per aquí després del 1939.

Puc estar d’acord amb vostè en un punt: La democràcia és una merda. Està sobrevalorada. Com a mínim la democràcia que vosaltres enteneu i apliqueu. No aprofundiré gaire. Només dir que hi ha unes vint famílies a tota Catalunya que han fet instàncies per poder escolaritzar els seus fills en castellà. I juraria que només unes cinc o sis famílies han portat aquesta situació a la Justícia. I me la sua molt que enlloc de cinc siguin dotze o vint-i-quatre. Només a la ciutat de Barcelona, al 2010, hi havia prop de 240.000 alumnes. I això només és el 19.9% dels escolars a tota Catalunya. Comprendrà, doncs, que les cinc, dotze o vint-i-quatre famílies no són una dada significativa, per molts estadístics que faci servir. I molt menys són dades democràticament viables per a fer una anihilació tan salvatge com la que vostès proposen.

Vostè no està sol en això, Ministre. Tota la responsabilitat és seva, només faltaria. Però, si li va bé, faci arribar aquest missatge als membres del Govern: Vostès són uns ignorants desgraciats sense respecte per a res. A Catalunya, qualsevol nen de set anys ja parla més idiomes que el propi President del Govern. El vostre ambaixador al Regne Unit , el immens Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde -tela-, ni tan sols sap parlar anglès. Això manifesta la vostra falta absoluta de respecte per qualsevol altra llengua o cultura que no sigui la vostra pròpia. Tot molt (in)digne d’aquells règims feixistes que pensàvem haver oblidat per sempre. Vostès es creuen el puto melic del món. I deixi’m dir-ho clar: Aquest país vostre, és una sobirana merda.

Faig una crida a tots aquells treballadors encarregats de l’educació dels nostres petits. Insubmissió. Ni un maleït pas enrere en aquest tema. La intenció és aniquilar-nos, sense més. Sense parpellejar ni un instant. Els que han treballat per tenir aquest sistema educatiu d’immersió lingüística, i els que encara han d’arribar a les nostres escoles, no mereixen la vergonya que vostès ofereixen constantment.

Jo ja n’estic ben tip. Com deia el nostre estimat galaico-catalán, Rubianes, a mi la unitat d’Espanya em sua la polla per davant i per darrera. Però una cosa els hi dic ben clara. Mai, mentre haguem de seguir formant part d’aquest abocador d’ignorància, faré ni un pas enrere en qüestió de cultura i identitat. Mai a la vida. Ni que sigui pel meu avi.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Carta abierta a la Behobia - San Sebastián


"Aupa!"


Te levantas de la cama a 30 quilómetros de la línea de salida. No has dormido nada, un desastre de noche. Has pensado en absolutamente cada maldito detalle; preparar el dorsal, el chip, la vaselina… Miras por la ventana y ves el panorama. Estamos a 8ºC y llueve a mares ahora mismo. Y sigues pensando en cómo cojones vas a afrontar lo que te espera.
Fran e Irene también han despertado. Desayunamos en silencio sólo distraídos por el sonido del teléfono móvil recibiendo un mail: “Cuida’t molt. Escolta el que et demani el cos. Molta sort!” (Cuídate mucho. Escucha lo que te pida el cuerpo. Mucha suerte!). Son mis padres, que en la distancia sufren tanto como nosotros.
Y nos empezamos a poner en marcha. Faltan 4 horas para la salida. Yo no lo veo claro, sinceramente. Es mi primera Behobia – San Sebastián y estoy acojonado. Durante los últimos meses he empollado cada detalle sobre la teoría de este paseo. Pero toca ponerlo en práctica. Y aun sintiendo ese miedo, algo te recorre por dentro diciéndote que va a ser épico.
Marta, Ianire y Edu nos recogen. Marta y Ianire nos harán de soporte logístico. Y menos mal de ellas dos. Gràcies, noies!

No les queda más remedio que dejarnos con el coche en la carretera en la entrada de Behobia. Lluvia, frío. Bolsas de basura con agujeros para la cabeza. Pequeñas anécdotas antes de empezar. Y llegas a la zona de la salida.

Ya está. Ese es el momento. Tu cuerpo se mueve. La adrenalina también corre. El sistema nervioso simpático ya está a pleno rendimiento. Los valientes que estamos listos para el pistoletazo de salida nos miramos los unos a los otros, y la mirada es más que suficiente. Huele a épica.

Y entonces se hace un silencio dentro tuyo, mientras a tu alrededor todo es ruido. Empieza la edición número 48 de la Behobia – San Sebastián. Mi primera Behobia – San Sebastián.
Durante los dos primeros quilómetros no me entero de absolutamente nada. Sólo miro a la gente. Miro de dónde son las camisetas de algunos clubs de atletismo, miro las equipaciones, las ideas de algunos para no mojarse. Miro al público que nos acompaña. Y pienso que ellos están más locos que nosotros.

Pasan los quilómetros. Y llega el quilómetro nueve. Y me hundo. El rompe-piernas después de la subida al Alto de Gaintxurizketa me pilla a contrapié, por decirlo de algún modo, y bajo el ritmo. Mi cabeza no acaba de reaccionar del todo hasta el quilómetro diez u once. Paso unos dos quilómetros bastante malos.

Pero entonces ocurre la magia. La magia de la Behobia – San Sebastián. Supongo que el público debe sentir que algo no va bien en ti. Los gritos de ánimos que no han cesado desde la salida ahora toman un mayor significado, si cabe.
Escuchas cada uno de los ánimos: “Oso ondo!”, “Aupa Roger!” “Vamos valientes!”.
Y allí todo cambia. Remontas. Alargas de nuevo las zancadas. Y vuelves a tu ritmo de carrera. Has perdido algo de tiempo, pero ¿qué importa eso? Chocas la mano a los más pequeños del público. A esos pequeños futuros corredores que están ahí animando esperando ver a su padre o su madre. Y a ese hombre mayor, con su txapela, que te grita: “Vamos chaval! Aupa!”. Seguro que corría la Behobia cuando yo aun no había nacido. Y sabe por lo que estamos pasando. Él se hace suyo nuestro sufrimiento también.

El público me lanza hasta el quilómetro 15. Y allí sufro. Es totalmente llano, pero supongo que mi cabeza ya piensa en el Alto de Miracruz. Un quilómetro eterno para mi. Entramos en Trintxerpe y empieza la subida.

Vuelo. No doy crédito del ritmo que llevo subiendo. Miro el cronómetro y no entiendo nada. Me emociono mucho al ver tantísima gente dándolo todo por animarnos, y vuelo. Lanzadísimo por la Avenida de Ategorrieta.
Entonces me doy cuenta que voy a acabar mi primera Behobia – Donosti.
No ha sido una buena marca. Y me importa una maldita mierda, la verdad. No puedo ser más feliz.

Por unos metros cierro los ojos y escucho el ambiente. Ya llego. Las piernas no pueden, pero el ambiente es el que corre por ti esos, prácticamente, dos quilómetros.

Y ya está. Llego a la línea de meta. Me aparto en una esquina y me arrodillo. Y lloro como un bebé. Los entrenamientos, las noches previas de nervios pensando en cada detalle, las lesiones, las eterna duda de si seré capaz de acabar. Y sonrío. He acabado mi primera Behobia – San Sebastián.

Miro atrás y sigo viendo gente llegar a meta. Con los brazos en alto, llorando, saltando sin apenas fuerzas. Abrazándose con el corredor de al lado, aunque no se conocen. Aplaudiendo al público.

Me quedo unos diez minutos por ahí en la llegada disfrutando de ese momento. Agradezco en silencio a los organizadores, a los servicios médicos, a la gente de los avituallamientos, al niño que me chocó la mano en el quilómetro trece. Al abuelo de la txapela, y al resto de corredores. Enhorabuena a todos.

Agradezco a Santi (@santitant) por los ajustes en mi rodilla y sus consejos. He vuelto a disfrutar corriendo. A Loles (@iloles), por los infinitos consejos. A Gerard (@corroyexisto), @raulkoala, @charlyconway, @pwitterpunk, y tantísimos otros que me habéis aconsejado tanto.

Y por supuesto a mis compañeros de batalla. A Fran, a Edu, a Pablo, Marta, Ianire y sobretodo a Irene. A mis colegas de Barcelona que sé que me mandaban ánimos. Y a mis padres.

Me habéis hecho feliz. Nos vemos el año que viene.

Roger
@kungfujete

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Carta oberta a aquells que corren

                  "Patiu, i que ells s'ho perdin"




No em puc considerar corredor de curses d'ultrafons, o corredor de muntanya. Ni molt menys. Un aficionat. Els meus màxims objectius assolits han estat petits reptes sense interès i uns quants cims amb esquís de muntanya. Pensareu que no sóc el més indicat per escriure d’això, potser amb raó. Però tampoc ho és en Salvador Sostres, i bé que ha escrit un lamentable i vergonyós article al respecte. I això que el paio no es veu la polla des de fa segles de la panxa que té.

M’agrada sortir a córrer per la muntanya, sobretot aquells dies amb el ferm humit per la pluja. Amb aquella olor. En Kilian Jornet, que parla amb les muntanyes, diu, segur que ha detectat que és en aquests dies molls quan la muntanya està més contenta.

El passat 29 de setembre es va celebrar la Ultra Cavalls del Vent. Una bogeria de 84 km de distància, amb un desnivell acumulat de 12.180 metres. 6.098 metres positius. 960 inscrits. 960 herois. També les 670 persones que van abandonar són, per a mi, uns herois. La preparació que han fet per poder, ni tan sols, estar a la línia de sortida els avala per formar part d’aquesta categoria d’herois. Amb pluja, fred i boira per fer-ho més èpic.

Teresa Farriol, de 38 anys, va morir per hipotèrmia. Alguns dels corredors la van trobar en estat d’inconsciència prop del Refugi Lluís Estasen, cap al km 55. Va ser traslladada a l’Hospital Sant Bernabé de Berga, on va morir. Des d’aquí m’uneixo al condol a la seva família i amics. I a tots els organitzadors, participants i seguidors de la Ultra Cavalls del Vent, i les curses de muntanya.

Una bogeria, és el que pensem tots aquells que no som capaços d’entendre el que significa una cursa així per a aquestes persones. I no ho entenem, i els classifiquem de bojos insensats, simplement perquè nosaltres no som capaços de fer-ho. No som aptes ni tan sols per plantejar-nos fer res semblant.

La gent que estava a la sortida de la Ultra Cavalls del Vent estava preparada.  Física i mentalment. Tots i cadascú d’ells portava una preparació conscient i adequada. Els que fem muntanya, sobretot en èpoques difícils meteorològicament, estem exposats a certs perills. Diuen que això és el que ens enganxa a tornar-hi. Una tempesta, el fred o la calor, la boira, un allau. Són coses que apareixen. I es poden predir. I en som conscients i ens preparem responsablement per afrontar-ho el millor possible. Però a vegades no pot ser. I ja està.

Gent com Salvador Sostres, o aquells que posen en dubte la validesa dels corredors d’ultrafons i practicants de la muntanya no ho entendran mai. Però tampoc n’hem de donar més voltes ni explicacions. El PSC d’en Pere Navarro tampoc no ha entès res, i no en farem un gra massa.

Seguiu sortint a córrer sota la pluja, amb aquella olor. Seguiu preparant-vos amb aquesta responsabilitat. Sortiu i gaudiu, que va dir Déu. Patiu, i que ells s’ho perdin. No us atureu.

Teresa, descansa en pau.






dimecres, 12 de setembre del 2012

Carta Oberta al President de Catalunya



"Faci-ho pels petits que ahir eren al carrer sense saber encara molt bé per què."




Molt Honorable President de Catalunya,

Ahir al carrer érem prop de dos milions de persones, diuen. D’altres ens comptaven en uns 600.000. I els de més enllà deien 4 gatos (al agua). Tant fa, President. El tema és que érem molta gent, i molta més que era a casa, o més enllà de les nostres fronteres buscant-se la vida. El meu avi té 94 anys i la meva àvia 92. Han lluitat per Catalunya més del que vostè mai podrà entendre. Han lluitat per a que vostè pugui estar on està. Han derramat sang per aquest país. Ells, i els avis d’altres joves com jo, han construït aquest país. Li asseguro, President, que si ahir ells haguessin pogut estar al carrer, haurien estat els primers, davant de tota aquella gentada.

Ahir, dues hores abans de que es donés el tret de sortida a la marxa, ja havia perdut el recompte dels cops que es va cridar la paraula “Independència”. Va ser la paraula essencial, la més repetida. La columna vertebral de tots nosaltres, i li repeteixo, de molts dels que no hi eren. Avui, en la seva compareixença d’aquest matí, vostè no l’ha mencionat ni un sol cop. Ni una puta vegada, President. Una gerra d’aigua freda. Ja ens va advertir en Quim Monzó al seu darrer article. Aquella sensació que vostè, i els seus, ahir no es van assabentar d’una merda. Absolutament de res. O potser sí que us vau fer sabedors del que passa, i aquí hi hauria el problema. Sí és així, President, faci'ns-ho saber, que l’ajudarem a estar tranquil i en pau amb vostè mateix. I si aquest no és el problema, digui-ho, que té una poble sencer al darrera disposat a recolzar-lo.

Ahir el país li va deixar les coses clares. Volem la independència, Artur. Ni més ni menys. Faci una ullada als mitjans de l’altra banda de les fronteres. Tots i cadascun dels mitjans més importants del planeta ens van treure en portada ressaltant la notícia de que aquí hi ha una gent, un país, que vol ser lliure. Un país que vol auto administrar-se els problemes i les solucions. Que vol créixer amb el seu propi esforç allunyat de la humiliació que suposa fer de puta i de Ramoneta. Un país que vol follar en català, President.

Facis –i faci’ns- un favor. No treballi amb indefinicions i eines políticament absurdes. Recordi per un moment la nostra història. Vostè és President de la Generalitat de Catalunya perquè un dia va entendre, assumir i acceptar de bon grat el que era una democràcia. I la democràcia mateixa ahir li va plantificar una bufetada a la cara. Ha d’entomar aquesta bufetada. Tingui els collons que ahir el seu poble va demostrar.
Faci-ho pels petits que ahir eren al carrer sense saber encara molt bé per què.
Faci-ho pel meu avi. Per tots aquells avis.
Volem una Catalunya independent, Artur.