dimarts, 17 de juliol de 2012

Carta oberta als catalans

"Fins i tot tenim la puta Flama del Canigó. Però ens manca una cosa. Bé, dues: un parell de collons ben grans."


Que què tenim? Tenim la sardana, els castellers, la Patum, la barretina, la ratafia, les espardenyes, la Diada i les putes caramelles. També fem concursos online i un parell d’anuncis a l’any sobre el millor paisatge de Catalunya. I auguro que algú se’m queixarà que no he afegit les famoses tradicions del seu poble. Fins i tot tenim la puta Flama del Canigó. Però ens manca una cosa. Bé, dues: un parell de collons ben grans.

Nois, ja no diuen que plou. Els paios se’ns pixen a la boca i alguns ens enfoquen l’anus a la cara, es separen les natges i fan força per emplastrar-nos una bona tifarada a la boca. Això és així. En algun altre indret que conec estaria tot cremant ben fort fa estona i més d’un volaria pels aires. Ep, i no incito a la violència. Que la Moreneta me’n guardi.

Tinc la humiliant sensació que darrerament hem caigut en el parany del “i tu més”. Fins fa quatre dies això era feina dels polítics. Però detecto que el virus s’ha escampat. “Los catalanes son unos insolidarios”, diu un desgraciat. I va, i nosaltres, amb tota la gansoneria del món diem un “i tu què? Que ens robes”. Prou. Deixem de fotre el ridícul. Tinc un amic que de tant en tant em recorda que la gent és gilipolles, i que ens hem d’aprofitar d’això. No dubto que més enllà de La Franja són gilipolles. El que dubto és si aquí també ens hi hem tornat.

Temps era temps quan érem un poble fort. Alçàvem la falç i llauràvem els camps. Aixecàvem colònies tèxtils, treballàvem la mar i ens deien que érem la fàbrica d’Espanya. Ara fotem pizzes i cervesa, i ens quedem tan amples veient l’anunci del que no som per la televisió.

Com que sou uns fills de puta em direu que llaurar el camp i aixecar la industria no és possible actualment perquè no tenim quartos. Aneu a cagar. No parlo de ser un puto entrepreneur ni cap venedor de fum. Parlo de tenir collons. De no tenir tot el sant dia la cara plena de lefa. Parlo d’obligar a plantar-se als que diuen que ens manen. De tenir un honorable i xusquero President de la Generalitat que no digui a Rac1 una santa merda, i després vagi a fotre el relleu al puto Durán i Lleida per anar a Madrid a menjar polla i parar el cul. Parlo de tornar a ser forts i no fotre ni un pas enrere més, collons. Sabem de sobres que sense nosaltres no són res. Ens necessiten per sobreviure. I el millor de tot és que ells també ho saben.

Després ja ens fotrem una Estrella a Cadaqués, no patiu. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada