dimarts, 7 de maig del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (II)



Doncs aquí estem. Dia 1. Falten 130 dies per a la Marató de Muntanya Rialp – Matxicots 2013.

Durant aquests 130 dies haurem de trobar un moment per fer vacances. I un moment per fer la Pirinés Epic Trail (235km ; 6.500 metres de desnivell positiu), en bici, clar. Però d’aquestes rutes en bici ja n’he fet algunes. En mode Punk. En plan “perigrejo”, que en diem nosaltres. Autosuficiència, i unes galetes.

El tema aquí és la Rialp – Matxicots. I els dubtes apareixen des del primer dia.

Òbviament, les típiques merdes. Que si la preparació física, que si la mental, que si les lesions, que si seré capaç d’acabar, que si… merdes!

Una de les preocupacions que em ronda el cap és la dualitat que es planteja quan corres per muntanya en solitud. La dualitat de la por i la satisfacció de córrer sol. O de caminar sol, vaja.

Em satisfà també trobar-me allà sol. Allà em trobaré bé. Sempre em trobo bé a la muntanya. Interiorment, vull dir. Em farà mal tot, no podré ni moure un peu segurament. Però estaré bé.

I a la vegada tindré por. Em fa por enfonsar-me si em trobo sol allà al mig, en una cursa. Por de tirar endavant. I por de parar, o girar cua.

Una lluita d’aquelles d'àngel i dimoni sobre les espatlles. La eterna dualitat de la muntanya.

I com s’afronta això?

Pit i collons. I mai por. 























dilluns, 6 de maig del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013


M’he inscrit a la Marató de Muntanya  Rialp – Matxicots
42 quilòmetres. 3000 metres de desnivell positiu. Dissabte 14 de setembre del 2013.



M’ha explotat el cap. Jo no sóc corredor de muntanya. Ni corredor a seques. He fet alguna mitja marató i alguna cursa de muntanya acompanyat de cerveses. I faig tant esquí de muntanya com puc. Això sí, estic motivat.

Bé, menteixo. En realitat estic acollonit de la bogeria que he fet. La motivació suposo que ja anirà venint poc a poc. I els desgraciats que m’hi han fet llençar de cap involuntàriament, sense saber-ho, també contribuiran a motivar-me.

Doncs res, que la intenció és anar escrivint aquí com va evolucionant el meu estat d’ànim, la preparació mental, i també la física, les meves pors, i tot allò que em vagi passant pel cap. I òbviament els consells dels qui sou més bojos que jo. 

I aquí estarem, des d’avui i fins al 14 de setembre. El dia de la bogeria. I no hi ha paio més feliç que un boig. Així que endavant.