dilluns, 16 de setembre de 2013

La meva primera Rialp-Matxicots

"Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu."


Mai he cregut en la crisi dels 40, ni en la dels 30. Sóc més de la crisi dels 39, o la dels 29, com és el meu cas. Alguna cosa havia de canviar, així que el dia del meu aniversari, sense pensar-m'ho gens, i sense saber on m’estava fotent, em vaig inscriure a la meva primera Rialp-Matxicots. Jo no havia passat d’alguna mitja marató i alguna PunkTrail, així que a priori tot indicava que m’acabava de fotre en un gran marrón. Endavant.

I res, que m’he passat uns mesos donant pel cul preparant aquests 42 km amb 3.200 metres de desnivell positiu. Que al final han resultat ser 45 km, amb ves a saber quant més de desnivell. Un drama a priori. Una satisfacció a posteriori.

Primer de tot, i abans d’entrar en detall, vull fer un agraïment i un reconeixement a l’espectacular tasca d’organització d’aquesta cursa. Recorregut perfectament marcat, la senyalització està als llocs on ha d’estar, ben separada per no atabalar, però sempre visible. El recorregut és una meravella. Només eliminaria el tram d’asfalt abans d’entrar a Rialp, però això és ben bé inviable, òbviament. Els avituallaments et tornen a la vida. Ben carregats. I els voluntaris fan una tasca increïblement maca. Impossible gaudir d’aquesta cursa com hem gaudit si no fos per totes i cadascuna de les persones que han posat un segon del seu temps a la Rialp-Matxicots. Gràcies, de veritat.




Roger, tens porha estat gairebé un himne des de les hores prèvies al tret de sortida. La nit abans, afortunadament, vaig poder sopar en companyia. I dic afortunadament perquè la nit abans jo estava realment acollonit. Sort de l’Anna, l’Esteban i la pitufa de l’Alba, que em van acollir per sopar. L’Esteban està més que acostumat a fer-ho bé. L’any passat ja va fer tercer a la versió Extrem (82km, 6.000m positius). Em van ajudar molt a desconnectar els nervis. L’Alba amb la seva espècie de música amb els gots, l’Esteban i l’Anna quadrant els horaris de pas per anar a animar-lo. “Por aquí pasaré a las 11”, deia. A las onze? Si passo per allà mateix en el doble de temps seré el paio més feliç del món, pensava jo. I res, una mica de vi, uns riures, quatre consells dels bons i a dormir una estona, si és que es pot...



I comença el dia. El dia tan esperat, i tan temut. Allà estava jo, encara mig endormiscat veient als herois a punt de prendre la sortida de la Rialp-Matxicots Extreme. L’Esteban comentant la jugada amb els que, probablement, seran els seus rivals de podi. En Pep afrontant la seva primera llarga distància, concentrat i segurament nerviós. En Raül i la Marta amb dos collons i sense ni un mínim d’esperança a la por, preparats després d’haver fet la Via Catalana en bici. En Pau amb aquell somriure insaciable... M’ho miro des de la barrera acollonit, però envejós. Al cap i a la fi, si tot va bé, ells estaran més hores que jo a la muntanya, cosa que voldrà dir que s’ho hauran passat millor una estona més. Tret de sortida, salut i cames, que ja ho teniu!

Els nervis no fan més que augmentar. Control de material, tot en ordre. I allà ens plantem el Ruben, que ajudarà a la Miriam, que ve directament des d’Armènia per fer la seva primera marató. I en Santi, el meu àngel de la guarda. Tret de sortida, respirar fort, salut i cames, que ja ho tenim!

Em vaig enganxar al Santi com una lapa. Vaig pensar que era la única manera de sobreviure. Havia d’anar amb ell fos com fos, com a mínim els primers quilòmetres. La seva dona i la seva filla, la Rosa i la Fiona, l’anirien recolzant durant tot el camí. A mi em costa molt arrencar, i sent de nit, necessitava un bon recolzament. I aquesta família ho és. Ara que no m’escolta ningú, crec que ell va sortir a fer la seva cursa, però també a cuidar de mi. Si no va ser així, encara li atribueixo més mèrit, perquè en tot moment em vaig sentir molt protegit. Anaven caient els primers quilòmetres. Apagàvem el llum del frontal amb les primeres clarors al llarg del camí cabaner que ens portava fins al poble de Llessui. Primer avituallament. Mitja vida. Una mica de fruita sempre és d’agrair. Poc a poc encaràvem la zona de la Cabana del Pastor, i ens endinsàvem dins els límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. I aquí comença la veritable festa. La pujada fins al Coll del Triador ja avisa que tocarà patir. Tot embogeix per moments quant algú esmenta que anem justos de temps per al control de pas, i tot es precipita. Era fals. Anàvem de puta mare, dins les nostres humils possibilitats.

Havíem d’afrontar la part més dura. El temut Montsent de Pallars (2.883 metres) i el Montorroio (2.862 metres).



Mai havia patit tant. Veus el cim, però no avances. T’avança la gent a tu. El meu ritme era deplorable en alguns trams. Un gel, aigua, una mica de música per evadir la ment. Però res. La distància amb en Santi només feia que augmentar. Poc a poc em mentalitzava per no tornar-lo a veure. Ara ja només era la guerra d’un contra un mateix. Em vaig trobar al gran Jaume Folguera, em va donar mitja coca-cola, i vaig renéixer. Poc a poc vaig anar fent via. Sabia que si arribava a dalt, a la baixada podria retallar força. I així va ser. Ho vaig donar tot. Vaig intentar seguir el ritme d’ascens d’en Pau, el petit dels Koales, i poc a poc i bona lletra em vaig plantar a dalt. I aquí dalt, a 2.883 metres, gires el cap enrere i te n’adones que tot ha valgut la pena. El premi. La puta recompensa a tant d’esforç. Potser vaig perdre uns minuts valuosos per intentar tornar a enllaçar amb en Santi, però ser allà per a mi ja va ser més del que esperava.




Un cop recuperat tocava tornar a donar-ho tot. Aquest cop en baixada per afrontar l’ascens al Montorroio immediatament. Vaig avançar uns quants corredors en aquella baixada i la moral, vulguis que no, augmenta ràpid. Aquell camí directe als 2.862 metres, és de les coses més meravelloses que he vist mai. Dur i perillós, amb aquella pedra solta i punxeguda que amenaça constantment. Però coi, quina bellesa.



Havia de fotre canya a la baixada. Era la única opció que em quedava per trobar en Santi. O ara, o fent cerveses a l’arribar, no em quedava una altra opció. Així que gas, avall i mai por. Vaig optar per utilitzar tècnica d’esquí. La pedra i la terra era massa solta i punxant com per intentar córrer normalment. Vaig optar per lliscar, parar a treure pedres de la sabatilla, lliscar, i així anar fent fins a l’avituallament. Vaig arribar fet pols, però allà em va canviar la cara. Un avituallament impecable, dels que ressusciten. I allà estaven la Rosa, la Fiona... i en Santi! No m’esperava tornar-lo a veure. Va ser una bona empenta de moral. A més, se’ns va unir una bona estona el petit dels Koales. Ja hi érem tots!

Allà, malauradament, em vaig assabentar que la Miriam va haver d’abandonar per forts dolors d’esquena. Em va saber molt de greu. Sé que li hagués fet moltíssima il·lusió acabar, perquè estava tan acollonida com jo. Però també sé que hi tornarà fort. I ho tornarem a celebrar amb una bona cervesa, encara que sigui sense alcohol. Així que allà estava amb nosaltres, i ens seguiria fent recolzament el que ens quedava de cursa, juntament amb en Ruben, la Rosa i la Fiona.   



A partir d’aquí la cosa semblava tornar-se més agradable. Vam poder anar comentant la jugada, parlant del que fos per tal d’anar avançant quilòmetres i que la ment anés més lliure. Anar mirant bolets, refrescant-nos als rierols. I anar caminant, i anar corrent. Pensant que cada pas queda menys, però cada pas és més difícil avançar. I arribem a Caregue, als voltants del quilòmetre 30, on toca pujar de nou. Putada. Un Sol que et fot un jet d’hòsties, i uns 600 metres positius esperant amb la mà oberta per dir-te que encara no has acabat. Si vols acabar, puja. Es va fer etern. De nou, sort d’en Santi, ell semblava més fresc, i juntament amb la Montse, una noia de Tremp que vàrem trobar, la pujada es va fer menys dura.

Un cop a dalt de la Serra de Posa ja veus Rialp. Aquí vaig créixer. Ens quedaven uns 6 quilòmetres, i la felicitat la teníem a tocar. Amb en Santi vam parlar d’estrènyer una mica el cinturó, apretar les dents i deixar el que ens quedava a la baixada. Vam començar a avançar grupets que ja anaven força tocats. Deixàvem Surp enrere i l’emoció ja es notava. Per moments els ulls s’humitejaven, però ràpid havies de parar atenció al terreny per no enviar-ho tot a la merda els darrers quilòmetres. Vam baixar una mica el ritme, perquè potser ens havíem passat de valents. Al creuament de l’Extreme vaig pensar en tots aquells bojos valents que encara estaven ves a saber on, lluitant contra tot.

I el darrer quilòmetre. La “olor a sang” que deia en Santi. La gent del poble bolcada en animar-te. El teu puto objectiu, acabar. Aquella sensació de que has fet les coses bé. Millorables, però bé. Que l’esforç ha valgut la pena. Els plors, la desesperació per veure que no estàs prou preparat. Mai estàs prou preparat. La crisi dels 29. Tot això ha quedat enrere, i ara sóc feliç creuant la línia d’arribada agafat de la mà amb en Santi.



Mai t’estaré prou agraït, Santi. No només per fer-me fort durant aquests 45 quilòmetres. També pels consells, el tractament del meu genoll que ja no recordo el dolor que hi sentia, i sobretot per la teva amistat. Estic molt, i molt content d’haver-ho aconseguit al teu costat. I per extensió, òbviament, a la Rosa. Impossible sense vosaltres.

Mai estaré prou agraït a l’Esteban. El Jabalí-Koala, una bèstia. Ell ho escrivia un cop d’en Raül Koala, i jo, si em permeteu ho diré d’ell: "Somos buena gente. Y a la buena gente siempre le pasa lo mejor que le puede pasar". Gracias, Esteban. Gràcies pels consells, la motivació, l’exemple i l’amistat. Com deies ahir, el dia que deixis de pujar a un pòdium, també hi serem.



Agrair i felicitar a parts iguals al Raül, la Marta, els Paus i tots aquells companys que sempre donen exemple de com avançar. Felicitats Marta pel teu podi! La seva persistència, el mai defallir. Ajudar en tot i a tothom, quan sigui i on sigui. Perquè ells també són bona gent. I ja és això, a la bona gent sempre li passa el millor que li pot passar. Gràcies, i que n’aprenguin.

                          


Vull agrair i compartir aquesta aventura també amb en Patillades, en Carles, l’Oscar, en Miguel Ángel i tots aquells que heu posat el vostre granet de sorra. Amb una menció especial al gran Pwitterpunk. Aquell mateix dia va haver d’abandonar la Matagalls-Montserrat, amb un punt de desmotivació. Així que això també és per tu, Polo.



I com no, acabar aquesta crònica recordant als meus pares que hi tornaré, encara que sigui tan dur. Creieu-me que hi tornaré. Ho sento, però haureu de seguir patint. Gràcies.

I a la Campoy. Sento molt el que has hagut de passar. Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu.
I ja està, que estic molt content.



@kungfujete




8 comentaris:

  1. La més sincera enhorabona, ojete, pel resultat i per la crònica. Espero ser-hi jo també l'any vinent!

    ResponElimina
  2. Has tornat, com sempre a emocionar-me. Pel que pateixes; per la teva manera d’escriure, descrivint, sentint el que escrius, és a dir, sentint el que veus i qui t'envolta.
    Per l'amistat i les bones persones: "la buena gente”" com tu.
    ¡¡FELICITATS¡¡ FELICITATS A TOTS.

    Lenam.

    ResponElimina
  3. felicitats>!!! en vas pasar al pic mes alt!! : ) men alegro molt!! disfruta del teu exit!! salud i montanya!! bravo koalas!!

    ResponElimina
  4. ets molt gran i ho saps :) però pensa que a partir d'ara només pots anar amunt: extreme, ultres i a morir.

    ResponElimina
  5. Enhorabona Roger per tranmetre'ns tot això. Ha estat un gran cap de setmana. Espero que acampem plegats a Xerta i et casquis tot l'UT de les Fonts. Una abraçada forta

    ResponElimina
  6. merci pels ànims fill de perra. Objectiu aquest any compartir cursa, birres i ambient. Ens anem llegint ojete!

    ResponElimina
  7. Molt maca la crónica. Per mi va ser tot un plaer poder fer els darrers km amb tu i amb en Santi. Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Per fi he pogut llegir la teva crònica. Fantàstica ;) Enhorabona pel repte aconseguit! Ens veiem l'any que ve a Rialp (bé, abans també evidentment!), cal que em tregui aquesta espineta. Míriam

    ResponElimina