dilluns, 6 d’agost de 2012

Carta oberta als periodistes olímpics


“Manolete, si no sabes torear, para qué te metes”.


Falten sis dies per acabar els Jocs Olímpics de Londres 2012. Ja feia dies que volia escriure aquesta carta, però m’haguéssiu titllat de pilota. Ara l’escric perquè em titlleu de pilota, i a més, d’oportunista.
He seguit els Jocs Olímpics com cada quatre anys. Amb devoció i fanatisme. Des de la salvatjada de la final dels 100 metres amb un pletòric Usain Bolt, fins a les classificatòries de totes les modalitats de tir. M’ho he tragat tot. Va, feu la broma fàcil.

Però hi ha una cosa d’aquests Jocs Olímpics que m’ha desconcertat molt. Els periodistes que els comenteu.

La part oportunista bé ara, aviso. Suposo que tots esteu al corrent de l’absurditat on hem arribat arrel de les declaracions a la contra del Diari Ara, de l’Àlex Fàbregas, jugador català d’hokey herba a la selecció espanyola. El pobre nano ha hagut de tancar el seu compte de Twitter degut a les múltiples amenaces de mort dels ignorants i eixelebrats de torn. Una colla de desgraciats i fills de puta que no han entès absolutament res. Uns paios que no són ni tan sols capaços d’amagar la seva mediocritat i la seva ignorància davant un professional que l’únic que vol és arribar el més alt possible en la seva feina, l’hokey herba.

Doncs resulta que, a part d’aquests imbècils analfabets, hi ha una colla de professionals que s’han sumat al carro. Persones que es fan dir periodistes perquè un dia els hi van donar un paper on ho posava. Paios mitjanament contrastats en el món de la informació i l’esport, opinadors i veus que arrosseguen d’altres veus. Incompetents, inútils, incapaços, miserables i mesquins que no han entès res tampoc, o no ho han volgut.

Manuel Esteban, conegut com Manolete, treballador del diari As (no em surt de la polla anomenar-lo periodista), va tenir un moment d’or ahir a Twitter. El paio, sense ni tan sols pensar en el ridícul espantós que suposava, va dir: “Muy mal Cesc con sus teorías de la selección y Cataluña. No debería contar con su persona para las próximas convocatorias. Metedura de pata.” La puta de Déu. La mare que m’ha parit. Metedura de pata, diu. Ser periodista esportiu, confondre Cesc Fàbregas amb Àlex Fàbregas, i demanar, tan tranquil l’execució d’en Cesc de La Roja, és per donar-li la medalla d’or olímpica immediatament. El puto Pulitzer en periodisme d'investigació. Un geni. Gilipolles.

D’altra banda, tenim la part que vosaltres en direu fer la pilota.  No em dedico al periodisme, ni molt menys, així que me la pot arribar a suar bastant que un periodista valori el que dic d’ell o no.

Aquells periodistes i professionals que informen. Que no comencen els Jocs Olímpics preguntant -o afirmant- quin serà el nombre de medalles que guanyarà Espanya. No van pel món fotent el ridícul amb el “Soy espanyol, ¿a qué quieres que te gane?”. Contrasten la informació, contesten a les preguntes, analitzen i parlen objectivament dels esportistes, independentment del seu país d’origen, perquè senzillament saben què suposa arribar a uns Jocs Olímpics. Saben com és de difícil arribar-hi. Saben com costa perdre una medalla, i sobre tot com costa guanyar-la. Deixen el forofisme a casa, per quan jugui la seva filla a futbol els caps de setmana. I fins i tot ni això.

Sí, parlo de gent com la Loles Vives, per exemple. No és periodista em direu. Correcte. Però és capaç d’escriure meravelles com aquesta sobre les pròtesis de la polèmica d’Oscar Pistorius: Oscar Pistorius. Informació contrastada, àmplia i de qualitat. Va ser atleta, i a més, és biòloga i nutricionista. O el seu marit, en Martí Perarnau. Professional en majúscules. Si no vaig errat, ell va ser el cap de premsa als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. I a més, va participar a les olimpíades de Moscú el 1980, i va ser campió d’Espanya en salt d’alçada amb 2,21 metres. Entre d’altres coses. O personatges com Fernando Arrechea, un espectacular expert historiador en olimpismes varis. I per això ells fan tan bé la seva feina. Perquè la valoren. 
Òbviament n’hi ha d’altres de molt bons. Veritables experts i informadors olímpics. Els he volgut triar a ells tres perquè són amb els que més he aprés aquests dies d’olimpíades.

No ho sé, nois. Amb aquests exemples només vull dir que alguns foteu molta pena, i molta vergonya. De debò no sé si voleu que els vostres fills s’assemblin professionalment a vosaltres, o potser a algú com la Loles, en Martí o el Fernando. Jo no en tindria cap dubte si el meu fill hagués de ser periodista esportiu. Segur que la Marta està molt orgullosa dels seus pares. Moltíssim.

I el pitjor de tot no és que en aquest país existeixin aquests dos tipus de perfils periodístics. El pitjor de tot és que existeixi el primer cas, i que a més, sigui el majoritari. Directors de diaris, presentadors de ràdio, articulistes i columnistes en els mitjans esportius més venuts del país. Presentadors i col·laboradors de programes esportius de televisió, els presentadors de la secció d’esports de les notícies, enviats especials. Tot un llistat immens d’incompetents que assenten càtedra i fan de la seva vulgar i vergonyosa paraula un dogma. Adoctrinant i donant lliçons d’absolutament res. De vergonya aliena com a molt.

Només em puc acomiadar amb allò de “Manolete, si no sabes torear, para qué te metes”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada