divendres, 27 de juliol del 2012

Carta oberta als amics olímpics


"M’ho vaig passar teta"


Tinc amics que participaran als Jocs Olímpics de Londres. Tres, que ara recordi. En Victor Tomàs, Valero Rivera i en Miki Delàs. Crec que no m’oblido ningú més. Si no és així, ho sento, xato. Aquests dies he anat xafardejant les seves fotos olímpiques, als camps d’entrenament, amb d’altres esportistes o a l’aeroport, i us haig de dir que m’han donat una enveja saníssimament enorme.

Parlo amb ells més o menys poc o gens, els vaig seguint tot el que puc ni que sigui per televisió o premsa. I, excepte amb en Miki que ens veiem més potser, amb els altres ja no hi tinc tant de contacte, però la quantitat de moments brillants que em passat junts s’ho valen per seguir considerant-los molt bons amics meus, en la distància.

Com a esportista d’elit, anar a uns Jocs Olímpics ha de ser impressionant. I si a sobre guanyes una medalla, no m’ho vull ni imaginar. I aquests en tenen possibilitats.
Temps era temps quan jo jugava a Handbol. Vaig començar jugant al SA-FA Horta. D’allà han sortit grandíssims esportistes, com el mític David Barrufet, amb un parell de bronzes a Sydney i Pequín. Doncs bé, un dia vaig arribar a jugar al Barça d’Handbol. Sóc canterà, tu.

Ho admeto, avui dia estic un pel desconnectat d’aquest món, però m’ho vaig passar teta aquell temps. La pressió era molt alta, i vaig patir com un cabró. Per això només els millors arriben a dalt. Però m’ho vaig passar teta. D’entrenador tenia a l’actual entrenador del segon equip i director tècnic dels equips de base del Barça, Toni Gerona. Recordo que era un paio molt exigent i disciplinat, amb un control excepcional de la seva feina, la qual cosa es traduïa en títols, i sobre tot, en molt bon Handbol. A més, era de la conya, que s’agraeix moltíssim en un ambient tan dur. La prova és que molts dels jugadors d’aquell equip continuen donant guerra pels parquets de l’ASOBAL o d’altres lligues. I tal i com està el panorama econòmic actual a l’Handbol això és molt, moltíssim. Per no parlar de la feina feta aquest darrer any pel Toni i tot l’equip.

Bé, al que anava. Alguns em direu que si són uns botiflers per ser catalans (tots juguen amb la Selecció Catalana) i després tots a mamar de la Selecció Espanyola. Toqueu-me els collons amb les dues mans. Com a professional de qualsevol cosa, ja sigui esportista d’elit o biotecnòleg i neuronoséquè (com em defineixo jo), imagino que sempre vols arribar al més alt. Com a catalans que som, aquest és l’objectiu, estar sempre el més amunt. I sí, potser és una paradoxa, però de moment, el més amunt al que pot aspirar un esportista d’elit català és a jugar uns Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola. I espero que ho guanyin tot. Fins i tot el premi al ridícul més espantós amb l’uniforme del Sr. Bosco, el rus de la desconcòrdia.

Nois, des de casa estaré ingerint quantitats ingents de chuches, crispetes i porqueries varies mentre us veig gaudint de l’experiència olímpica. Entre partit i partit sortiré a fer esport per cremar les calories que guanyo mentre us veig per la televisió.

Desitjo que jugueu bé, que ho guanyeu tot i que aconseguiu mossegar el metall tan preuat. Però sobre tot que gaudiu de l’experiència, que feu moltes fotos i vídeos per recordar-ho d’aquí uns anys. I que us ho passeu tan i tan bé com m’ho passo jo veient-vos per la tele morint-me de sana enveja mentre recordo els vells temps amb vosaltres.

Una abraçada molt forta, molta sort, i el més important, molt bona feina.
  

dimarts, 24 de juliol del 2012

Carta oberta a un piròman


"Sou com els pederastes."

Sou com els pederastes. Uns ho sou involuntàriament i d’altres voluntàriament. Dels voluntaris no caldria dir-ne gran cosa més. Els pederasta involuntaris serieu aquells paios que camineu pel carrer, us creueu amb una nena de 16 anys desenvolupada i ben formada, i li foteu tal repàs que a partir d’aquell moment la criatura és com si anés despullada.
A priori, la culpa podria semblar de la noia, per haver estat tan ben feta. Però no ens enganyem, la culpa és nostra. Amb els piròmans involuntaris passa tres quarts del mateix.

Aquest matí pujava per la carretera que porta del barri d’Horta de Barcelona fins a Cerdanyola. La BV-1415 si no vaig errat. Fa temps, anys potser, que es reclama que tant la carretera, com els voltants dels camins, estan secs i bruts. Avui mateix, als vorals, hi havia ampolles de vidre tirades damunt la mala herba. Per no parlar de papers, condons usats, plàstics i d’altra merda acumulada pel pas del temps. No culpo pas la gestió del dispositiu de Prevenció d’Incendis Forestals de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona MMAMB, ja que em consta que és l’actuació que representa l’esforç pressupostari més gran. A més, són uns paios de puta mare. En dóno fe.

Culpo als fills de la gran puta que ho llenceu. Als piròmans involuntaris.
Si, estarem d’acord en que hi ha hagut retallades en efectius i dispositius contra els incendis i, a més, un incendi pot ser provocat, o no. I si no és provocat pot tenir les mateixes conseqüències que un de provocat i bla, bla, bla... Correcte. No us diré que no. Però no es tracta d’això, com a mínim avui.

Es tracta de que portem des dels mesos d’hivern dient que serà un estiu molt sec i complicat de cara al risc d’incendis de l’estiu. Es tracta de que ens avisen i ens repeteixen les coses un i altre cop. I ens ho passem per la polla. Ens la sua colossalment. Estem en ple episodi dramàtic, les 24 hores del dia, pels incendis de l’Alt Empordà i veus a Twitter algú que fa una foto a un paio que tira una cigarreta des del cotxe. Un altre llença una ampolla de vidre al voral d’una carretera que passa per un bosc. L’altre, que corre per la muntanya, llença l’ampolla d’aigua de plàstic perquè ja està buida i seria portar massa pes. I així anar fent. Ens la sua moltíssim, gent.

Jo sóc un urbanita, malauradament. I dic malauradament perquè m’apassiona la muntanya, i m’agradaria molt viure-hi. La gaudeixo durant tot l’any, ja sigui en bicicleta a l’estiu, corrent a la primavera o fent esquí de muntanya a l’hivern, o hi passejo sense més. Quan puges una muntanya, per a mi, hi ha dos moments màgics: Un, a l’inici cap amunt, quan els arbres et van protegint i et van fent camí. L’altre al final, quan la muntanya decideix que ja n’hi ha prou de protecció, i el paisatge s’obre majestuosament per dir-te: “Aquest és el teu premi, gaudeix”. Segur que els que feu muntanya estareu d’acord.

Doncs bé, ja que la muntanya, o el turó, per petit que sigui, et dóna aquests plaers, nosaltres hauríem de donar quelcom també. I no donem una puta merda. I no us enganyeu, no vull culpar només a aquells que van a la muntanya només en diumenges, o aquells que no es coneixen els vents, la vegetació o el tipus de terreny que trepitgen. Hi ha fills de puta que s’hi passen la vida, allà dalt, i foten tanta vergonya aliena com qualsevol paio que trepitgi la muntanya per primer cop.

Aquesta mesura ja l’hauria d’haver implantat fa temps. He decidit que, a partir d’ara, persona que vegi ferir la muntanya, o humiliar als que gaudim de la muntanya amb aquests actes irresponsables, s’emportarà un cop de piolet al genoll. Sense intercanviar ni una paraula, no penso avisar.

Res més, gent. Agrair molt sincerament la feina de tots els efectius professionals que vetllen per la nostra terra, als voluntaris, que potser per les retallades ja no són professionals, però actuen com a tals. I a la gent d’aquest país que ho ha fet tot més fàcil. Ja vaig dir ahir per Twitter que em sentia molt orgullós i estava molt content de ser català, perquè sé que si mai estic en perill, m’ajudareu.

Mentrestant el irresponsable fill de la gran puta que va tirar la burilla de la cigarreta que va originar aquest desastre estarà fent una Estrella Damm en algun bareto de Cadaqués. 

dimarts, 17 de juliol del 2012

Carta oberta als catalans

"Fins i tot tenim la puta Flama del Canigó. Però ens manca una cosa. Bé, dues: un parell de collons ben grans."


Que què tenim? Tenim la sardana, els castellers, la Patum, la barretina, la ratafia, les espardenyes, la Diada i les putes caramelles. També fem concursos online i un parell d’anuncis a l’any sobre el millor paisatge de Catalunya. I auguro que algú se’m queixarà que no he afegit les famoses tradicions del seu poble. Fins i tot tenim la puta Flama del Canigó. Però ens manca una cosa. Bé, dues: un parell de collons ben grans.

Nois, ja no diuen que plou. Els paios se’ns pixen a la boca i alguns ens enfoquen l’anus a la cara, es separen les natges i fan força per emplastrar-nos una bona tifarada a la boca. Això és així. En algun altre indret que conec estaria tot cremant ben fort fa estona i més d’un volaria pels aires. Ep, i no incito a la violència. Que la Moreneta me’n guardi.

Tinc la humiliant sensació que darrerament hem caigut en el parany del “i tu més”. Fins fa quatre dies això era feina dels polítics. Però detecto que el virus s’ha escampat. “Los catalanes son unos insolidarios”, diu un desgraciat. I va, i nosaltres, amb tota la gansoneria del món diem un “i tu què? Que ens robes”. Prou. Deixem de fotre el ridícul. Tinc un amic que de tant en tant em recorda que la gent és gilipolles, i que ens hem d’aprofitar d’això. No dubto que més enllà de La Franja són gilipolles. El que dubto és si aquí també ens hi hem tornat.

Temps era temps quan érem un poble fort. Alçàvem la falç i llauràvem els camps. Aixecàvem colònies tèxtils, treballàvem la mar i ens deien que érem la fàbrica d’Espanya. Ara fotem pizzes i cervesa, i ens quedem tan amples veient l’anunci del que no som per la televisió.

Com que sou uns fills de puta em direu que llaurar el camp i aixecar la industria no és possible actualment perquè no tenim quartos. Aneu a cagar. No parlo de ser un puto entrepreneur ni cap venedor de fum. Parlo de tenir collons. De no tenir tot el sant dia la cara plena de lefa. Parlo d’obligar a plantar-se als que diuen que ens manen. De tenir un honorable i xusquero President de la Generalitat que no digui a Rac1 una santa merda, i després vagi a fotre el relleu al puto Durán i Lleida per anar a Madrid a menjar polla i parar el cul. Parlo de tornar a ser forts i no fotre ni un pas enrere més, collons. Sabem de sobres que sense nosaltres no són res. Ens necessiten per sobreviure. I el millor de tot és que ells també ho saben.

Després ja ens fotrem una Estrella a Cadaqués, no patiu. 

dijous, 12 de juliol del 2012

Carta oberta a Mariano Rajoy


"La paga que em donen els meus pares és de cent pessetes a la setmana."

Excel·lentíssim President del Govern,

No tinc el menor dubte que vas arribar ahir a casa fet pols, abatut. Tot i els aplaudiments, els somriures i els copets a l’esquena dels teus mercenaris del Congrés.
Et veig arribant a casa a ritme flegmàtic, desfent el nus de la corbata i deixant-te caure al sofà. Segur que la teva estimada et va preparar una bona amanida de pasta i uns talls de pernil, del bo. Després una cervesa ben freda i qui sap si us vàreu arraulir allà junts al sofà mentre veieu un capítol de The Wire, o uns riures amb Big Bang Theory. Perquè de follar ni parlar-ne. Allò ahir no s’aixecava ni amb pastilles blaves. I et veig després al llit estirat, mentre la dona ronca suaument, pensant “On collons m’he fotut...”. Haguessis triat mort, xato.

Nosaltres encara estem acabant de pair la rebentada d’anus que ens vas perpetrar ahir amb el beneplàcit dels teus mercenaris. Aquells desgraciats que també aplaudien la guerra a l’Iraq. Els mateixos que ahir van tenir els santíssims collons de no mostrar ni el més petit dels sentiments de culpa o responsabilitat. Us recordo, companys, que aquí ens hi hem fotut tots, correcte. Però vosaltres en sou els responsables,  perquè per això us paguem.

Haig de confessar-te que hi ha un parell de detalls que em treuen la son. El primer és per la teva companya de feina. La tia va crear aquella web (www.nomasiva.com), i si no recordo malament, el passat 18 d’abril del 2010 va dir això: "Os recuerdo q podéis firmar contra la subida del IVA en las mesas q podremos en la calle y en www.nomasiva.com. Un fuerte abrazo a todos.". Fa uns dies va eliminar la web, abans del teu anunci d’ahir d’apujar el tipus general de l’IVA fins al 21%. Això és un Et felicito fill en tota regla. A més, es veu que ahir va deixar anar una altra de les seves arrogants i prepotents perles, referint-se a les protestes dels miners a Madrid, “Para salir elegido Concejal de Madrid hacen falta tres Bernabeus llenos de personas diferentes”. Si la veus pels passadissos del Congrés, digues-li que si vol li ensenyem quants culs, dels que ahir vàreu rebentar, calen per cagar-nos a la seva boca.

Una altra cosa que em preocupa: “los chuches”. Estic cagat, tu. Sóc un addicte a les llaminadures. Pateixo per no poder menjar quantitats ingents d’ossets de goma ensucrats, o aquells ous plastificats, o aquelles tires llargues que són com llengües. Com ho farem això? Vull dir, sóc jove i becari. I treballo en el món de la ciència. Ja m’entens, la paga que em donen els meus pares és de cent pessetes a la setmana.

Ah! Parlant de beques. Ets conscient que els doctorands d’aquest país, els que tenen la fortuna de tenir una beca FPI, encara no han cobrat el mes de juny? Estem a 12 de juliol, amic. Fes un truc a qui correspongui dins el Ministerio d’Economia i Competitividad. Ja que ens heu format durant tants anys, i ja que seguiu formant-nos perquè d’aquí un temps marxem a Noruega o a Àustria a cobrar la morterada que ens mereixem, com a mínim dic, pagueu els mesos que toca. Primer avís.

Una abraçada, xato. Molta sort.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Carta oberta a un mediocre



"Crec que amagueu la vostra ignorància i la vostra mediocritat darrera del gran potencial que un dia va tenir la vostra estimada Espanya"





Benvolguts amics,

Escolteu una cosa. No sóc ningú per dir-vos-ho, però sou una colla d’ignorants i uns cretins.
Des de que s’ha acabat l’Eurocopa us veig alacaiguts. En Nadal us va fotre la putada a Wimbledon, i al Tour de França... bé, podríem dir que ho teniu ben magre també. Suposo que alguns esteu agafant forces per als Jocs Olímpics, però no és el mateix, oi?

Fa dies que no veig allò de “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?”. Bé, de fet gairebé sempre el “qué” l’escriviu sense accent. Però em temo que ho argumenteu dient que és cosa del teclat. No passa res, us entenem igualment.

No seré jo qui us digui allò dels Premis Nobels. Si no vaig errat, Espanya té 8 Premis Nobel. França 50. En ambdós costats he tingut en compte els guardons rebuts fora del país, com el de Vargas Llosa a Perú, o els dos de Marie Curie a Polònia, per exemple. Doncs això que us deia, no seré jo qui us ho recordi. Ni tan sols els Guinyols n’han fet un programa especial.

Espanya sempre ha estat un país amb una força excepcional i particular. Històricament ha estat una gran potència. Fins i tot es comenta que vàreu descobrir Amèrica. Òju, no és poca cosa això. Es veu que més tard els paios van descobrir la xocolata. I què seria de nosaltres sense xocolata? Molt agraït, nois.

Però teniu un problema: teniu el dubtós honor de conèixer la segona llengua més parlada del planeta. I dic conèixer, no dominar-la. I això us ha fet mal. Perquè amb la tonteria us heu oblidat que hi ha altres llengües aptes per comunicar-se. L’anglès, per exemple. Corre el rumor que també el parla molta gent. Fins i tot a Grècia, que a dia d’avui ha estat un dels punts de mira del caos mundial, el saben parlar. Jo mateix vaig conèixer una dona d’uns 70 o 80 anys que el parlava perfectament. També es comenta que, arreu, l’anglès s’utilitza als cinemes, televisions i ràdios, i hi posen pel·lícules, sèries, programes i documentals en anglès. Subtitulats en la llengua que correspongui, això sí.

L’altra dia vaig fer el seguiment a Twitter de l’estrena de Pulseras rojas a Antena 3. Una sèrie catalana, més o menys ben feta. Us va encantar, lladres. Tots ho dèieu. Us va encantar fins el moment en que va sonar la banda sonora. En català i subtitulat. Llavors tot van ser crítiques: “Esto de la musiquita en catalán no me esta gustando un pelo, , deia una tal Ángela. “Todos son risas hasta que escuchas la canción de ‪Pulseras rojas en catalán. Ya no me gusta, cambio de canal!”, deia en Mario. I així anar fent una bona estona. Collons, nois, que és una cançó! I us la van subtitular i tot.

No ho sé, companys. Crec que amagueu la vostra ignorància i la vostra mediocritat darrera del gran potencial que un dia va tenir la vostra estimada Espanya. Però ja no cola. Hauríeu d’ampliar horitzons. I no em refereixo a conquerir Gibraltar, que us veig avenir. Mentrestant podeu anar celebrant Eurocopes i Mundials amb uns acudits de Pepe Reina. I qui saps si un altre Premi Nobel. Ànims, podemos

dimarts, 10 de juliol del 2012

Carta oberta a un tertulià



"Semblarà que en sé de tot, però en realitat no en tinc ni puta idea de res"

La meva primera carta oberta. La volia dirigir a les primeres veus que escolto cada matí després de llevar-me.

Estimats tertulians,

Sóc dels que va créixer, informativament parlant, amb l’Antoni Bassas i El matí de Catalunya Ràdio. La meva mare em portava a l’escola en cotxe i sempre el sintonitzàvem. Moltes coses de les que sé les vaig aprendre de l’Antoni i dels seus tertulians. És d’agrair, per suposat. Un adolescent pot créixer raonablement assenyat escoltant la ràdio pels matins.

El problema és quan un continua el seu camí, es llicencia en alguna cosa seriosa, s’emborratxa els caps de setmana, surt de viatge i aprèn idiomes, cultures i maneres de fer i pensar diferents. El problema és quan un aprèn anglès i pot llegir el The Wall Street Journal, el  The Daily Telegraph o el The Guardian. O agafar un traductor de merda, però que segur que et permet traduir alguna notícia interessant del Die Zeit, o Le Monde.
El problema és quan un creix, i els altres no.

No vull enfonsar en la misèria cap tertulià. Però em congratula dir que probablement tinc un currículum més ampli que algun de vosaltres. Això tampoc vol dir res, no ens enganyem. Només indica que des d’aquells temps en els que l’Antoni m’ensenyava coses, jo he anat creixent.

Definim-nos. Què vol dir ser tertulià? Un paio que surt a parlar d’actualitat pel matí a la ràdio, al migdia a la televisió, per la nit uns aquí i els altres allà, i al llarg del dia a la premsa escrita. Més o menys. Us defineixen (i us autodefiniu) com sabedors de moltes coses. Tampoc us atreviu a dir-vos experts, no teniu tants collons. Expert seria en Xavier Sala-i-Martin quan ens parla d’economia. I sort en tenim d’ell, sigui dit de pas.

Si, és cert. N’hi ha de bons. En Xavier en seria un exemple. I en trobaríem d’altres si furguem bé. Però, en els temps que corren, on trobes experts fàcilment a Twitter (a Facebook ja és més difícil. Impossible), te n’adones que cal deixar de fotre el ridícul. Bé, cal que els tertulians deixeu de fotre el ridícul. I, potser el més important: cal que els directors dels programes que us conviden a les seves tertúlies deixin de fotre el ridícul.
Gemma Galdón, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Xavier Sala-i-Martin, Puigverd, Màrius Carol, Bolaño, Antich, Villatoro, Barbeta, Vicent Sanchis, Jordi Bosch, o fins i tot Paco Marhuenda. Són alguns dels vostres noms, a l’atzar, de les dues tertúlies radiofòniques més escoltades al nostre país. N’hi ha que sou molt bons, n’hi ha que no ho sou tant. I ni ha que no en teniu ni puta idea de res.
A mi m’agradeu els que ensenyeu coses, els que sou didàctics, acadèmics i educatius en temes complexos com els que inunden l’actualitat. Al cap i a la fi parleu pel gran públic que porta els nens a l’escola en cotxe, o està atrapat en un embut a la C-58 camí de la feina o la universitat.

“Semblarà que en sé de tot, però en realitat no en tinc ni puta idea de res”. Això és el que deu pensar més d’un de vosaltres al matí, quan agafeu un diari (i no és una exageració, n’agafeu un de diari només) i mireu els temes del dia. Fins i tot n’hi deu haver algun que mirant els trend topics del Twitter en té prou. Cal una renovació. Jo no discuteixo que uns en sapigueu (o no) de política, o d’altres en sapigueu (o no) d’economia, de ciència, o d’esports. Però siguem sincers i objectius: Pilar Rahola parlant del Bosó de Higgs té tanta credibilitat com Marhuenda parlant d’Història de Catalunya, o Minguella parlant del que sigui.
Jo confio en Xavier Sala-i-Martin quan parla d’economia, o quan en Martí Perarnau ens parla d’esports. Però endinsar-se més enllà és precipitat. I no perquè alguns no sigueu experts d’alguna cosa. Sinó perquè ja porteu tant de temps adoctrinant-nos en tants temes diversos, que un ja no sap realment quin és el vostre camp de professionalitat. I així costa fiar-se del personal.

Estimats directors de programes, i tertulians diversos: Espavileu. Us heu estancat, i esteu fotent la pena.

Jo us prometo millorar en això d'escriure un bloc.

Atentament,

Roger