dimecres, 18 de desembre del 2013

La Neorural 2013


"Riure i patir és necessari, i obligatori"



Vaig arribar tard. Espantat i sense saber ni cap a on anar. De fet, aquells primers minuts vaig estar temptat de ni tan sols aparcar, i girar cua cap a casa. No hi pintava res a Santa Maria de Martorelles. Aquest passat diumenge va fer un any d’aquell diumenge, i tocava celebrar-ho.

Venia de dos dies difícils: sopars de feina, d’amics, dormir poc i malament. I venia de pràcticament un mes sense moure ni un dit. La lesió del maleït genoll a la Behobia em va desmotivar molt, moltíssim diria. Fins al punt que només vaig sortir a entrenar un parell de cops en el darrer mes. I per obligació, sincerament.

Set del matí en peu, havent anat a dormir a quarts de tres. M’esperen 25Km de corriols amb uns 1.500 metres de desnivell positiu per endavant. Un despropòsit si tenim en compte l’estat de forma i, sobre tot, l’estat anímic. Però alguna cosa em deia que La Neorural reforça.



Aquest cop sabia on havia d’anar, coneixia la gent i em sentia còmode. Vaig fer un cafè amb en Pati i l’Esteban per tal d’ultimar detalls. Els detalls acostumen a ser uns riures per alliberar endorfines, que ens faran falta. Ens anem trobant tots a la línia de sortida. Els de cada dia, i els de quant temps sense veure’t. Comento amb el Polo i el Ruben qui farà el ridícul a la juguesca del dia. Probablement els dos acabaran fent el mateix ridícul, cap ridícul.  

Tret de sortida. Surto a un ritme tropical. Calma màxima. He parlat molt amb en Santi i la Rosa aquests dies. A més, fa un parell de setmanes vaig venir a fer un petitíssim reconeixement dels camins, i sé el que m’espera. El Santi ja em va avisar que havien fet alguna modificació de recorregut, i que ja començava amb un corriol dur al primer quilòmetre. Vaig anar fent via molt tranquil·lament fins que tocava baixar a la Font Sunyera, al primer avituallament. Allà ja em vaig sentir força millor i vaig començar a tirar una mica més.  I fins a la pujada de la torre de guaita, cap al quilòmetre onze, em va costar moltíssim arribar-hi.  



Els que invertim més temps en fer camí tenim l’avantatge que també podem gaudir més temps del paisatge. A La Neorural, tot i estar a tocar de Barcelona, les vistes són un regal. La Muntanya Màgica, Montserrat, allà al fons traient el cap entre les boires del matí. I cap a l’altra banda, la Ciutat Comtal governant el Litoral. Ho contemplo mentre m’hidrato bé. I a partir d’aquí la cosa canvia.



He invertit molt de temps en fer aquest primer tram. Certament podria haver intentat estrènyer més les dents i guanyar alguns minuts. Vaig anar fent via. A la zona de les vinyes i els corriols que vindrien vaig volar. M’ho estava passant pipa tot i el mal de genoll que cada cop era més tortuós.

Cap al quilòmetre tretze o catorze ja podia escoltar amb claredat als Koales. Vaig riure i crec que vaig parlar en veu alta, alguna cosa així com “putos bojos genials”. Poc em va durar la felicitat, perquè la pujada eterna del quilòmetre quinze se’m va travessar de mala manera. I em preocupava perquè no tenia gaire marge de maniobra fins arribar a la pujada del Castell.

La pujada del Castell l’any passat la vaig fer en baixada, disfressat de noia, amb un tambor a la mà i borratxo. Ara tocava pujar-la, com es pogués. A mitja pujada vaig parar a agafar aire perquè estava rebentat. Però també per escoltar les veus del Raül i en Jordi, els Koales que em van acollir fa un any allà dalt. En un mil·lisegon fas balanç de l’any, somrius i agafes aire per escalar cap amunt. Riure i patir és necessari, i obligatori. 



Fins que et trobes al desgraciat del Junior oferint-te gintònic en una ampolla d’aigua, al Jordi cridant, el Raül vestit de porno-monja abraçant-te, un paio vestit de plàtan oferint-te una cervesa. I llavors penses que són els minuts perduts millor invertits de tota la cursa.
                                                                                                                                                                               
 


Vaig xalar moltíssim al tram final. Un podria pensar que les forces ja no estan per fer l’animal. Jo l’anomeno L’Efecte Rialp. Allà, del quilòmetre trenta-i-llarg fins al quaranta-cinc vam anar com una moto, massa i tot potser. Aquí tres quarts del mateix. A les baixades ni m’ho pensava, tot i que no es caracteritzen precisament per ser fàcils. I a córrer com un boig, amb moltíssimes ganes de veure als amics a l’arribada.



El Santi va ser al primer que vaig veure i abraçar en creuar l’arribada. Havia de ser així. Ell m’ha portat fins aquí 365 dies després. Un any després només puc dir que sóc millor persona. O pitjor, segons l’Esteban. Però ser pitjor estic segur que és bo. En Santi, la Rosa, l’Esteban, en Raül, el Polo, Miguel, en Pati, la Míriam i el Ruben, la Marta, en Carles, l’Oscar, en Jordi, els Pau’s, i tota la resta m’heu fet pitjor. Gràcies.

Aquest diumenge només em va faltar el dorsal 14. La Campoy. La que em pinta la cara en tot. La que em renya si no m’ho passo bé. La enginyera que fa que tot això funcioni i tingui sentit. És vital. Ha estat dur, però ha pagat la pena. Calça’t, que ens ho passarem bé. 

@kungfujete




Gràcies a l'Equip que fa possible La Neorural. A tots: Santi, Rosa, resta d'organitzadors, voluntaris d'aparcametns, als que ens repartíeu el dorsal, voluntaris d'avituallaments, encarregats de marcatge, als que ens avisàveu que anéssim al tanto a les baixades, a les noies que animaven al darrer quilòmetre, als serveis mèdics, als que vareu fer les botifarres. Un cop més, un èxit.




divendres, 18 d’octubre del 2013

Seguir el camí

"Així que, per què no?"

Avui m'escric a mi mateix. Bé, i als que heu contribuït a les meves darreres històries per a no dormir. Ara fa 11 mesos que vaig fer la primera visita a lEspai Tortuga. Per aquelles èpoques jo no era capaç de córrer dos quilòmetres seguits sense plorar. El meu genoll era un drama, una tortura. Tenia la Behobia – San Sebastián, i no em veia capaç d’avançar. Ho passava realment malament. No m’ho passava bé. Vaig anar a que el druida fes màgia, com a darrer recurs. Era un dimecres, i la cursa era diumenge. La Behobia – San Sebastián la vaig acabar. Però, tot i així, sincerament, no confiava gaire en que tot això sortís bé.

I aquí estem. Ni un any després. Em sap greu no tenir un registre de les hores que he passat a la muntanya. Amb esquís, en bicicleta, caminant, corrent. Tant se val. Moltíssimes hores de muntanya d’ençà d’aquell dia. I no només les curses, les PunkTrails o la Rialp-Matxicots (el meu gran èxit personal). 


Parlo també d’aquelles sortides sense ànim de res més que passar hores allà dalt. El Posets, el Monte Perdido, el Balcón de Pineta, les rutes caminant o corrent pel Cadí-Moixeró, les esquiades per la Val d’Aran o el Principat, la Pirinés Epic Trail




No ho sé, és igual. Moltes hores....





De tant en tant m’ho haig de recordar, per saber de què he estat capaç. I per dirigir-me cap al següent destí. Ara vindrà una altra Behobia – San Sebastián, un any després d’aquell dia màgic. Després intentarem fer la Marató Pirata de Montserrat. La Neorural, aquest any corrent.

El genoll ja no em fa mal. Així que, per què no seguir endavant. Xerta? La Mallorca 312? Per què no?

                                


Ara m’ho passo bé. Sóc feliç allà dalt. Pateixo, gaudeixo i sento coses noves. Amb els amics que m’han acompanyat durant anys. I amb els amics nous que he fet en aquesta, de moment, curta aventura. I m’agrada. Ells són part d’aquest camí. De fet, me l’han ensenyat ells, el camí.

I ara, comparteixo quilòmetres amb la Irene, poc a poc i bona lletra. I això és el que em fa ser feliç, no té més misteri.

Així que, per què no?



@kungfujete

dilluns, 16 de setembre del 2013

La meva primera Rialp-Matxicots

"Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu."


Mai he cregut en la crisi dels 40, ni en la dels 30. Sóc més de la crisi dels 39, o la dels 29, com és el meu cas. Alguna cosa havia de canviar, així que el dia del meu aniversari, sense pensar-m'ho gens, i sense saber on m’estava fotent, em vaig inscriure a la meva primera Rialp-Matxicots. Jo no havia passat d’alguna mitja marató i alguna PunkTrail, així que a priori tot indicava que m’acabava de fotre en un gran marrón. Endavant.

I res, que m’he passat uns mesos donant pel cul preparant aquests 42 km amb 3.200 metres de desnivell positiu. Que al final han resultat ser 45 km, amb ves a saber quant més de desnivell. Un drama a priori. Una satisfacció a posteriori.

Primer de tot, i abans d’entrar en detall, vull fer un agraïment i un reconeixement a l’espectacular tasca d’organització d’aquesta cursa. Recorregut perfectament marcat, la senyalització està als llocs on ha d’estar, ben separada per no atabalar, però sempre visible. El recorregut és una meravella. Només eliminaria el tram d’asfalt abans d’entrar a Rialp, però això és ben bé inviable, òbviament. Els avituallaments et tornen a la vida. Ben carregats. I els voluntaris fan una tasca increïblement maca. Impossible gaudir d’aquesta cursa com hem gaudit si no fos per totes i cadascuna de les persones que han posat un segon del seu temps a la Rialp-Matxicots. Gràcies, de veritat.




Roger, tens porha estat gairebé un himne des de les hores prèvies al tret de sortida. La nit abans, afortunadament, vaig poder sopar en companyia. I dic afortunadament perquè la nit abans jo estava realment acollonit. Sort de l’Anna, l’Esteban i la pitufa de l’Alba, que em van acollir per sopar. L’Esteban està més que acostumat a fer-ho bé. L’any passat ja va fer tercer a la versió Extrem (82km, 6.000m positius). Em van ajudar molt a desconnectar els nervis. L’Alba amb la seva espècie de música amb els gots, l’Esteban i l’Anna quadrant els horaris de pas per anar a animar-lo. “Por aquí pasaré a las 11”, deia. A las onze? Si passo per allà mateix en el doble de temps seré el paio més feliç del món, pensava jo. I res, una mica de vi, uns riures, quatre consells dels bons i a dormir una estona, si és que es pot...



I comença el dia. El dia tan esperat, i tan temut. Allà estava jo, encara mig endormiscat veient als herois a punt de prendre la sortida de la Rialp-Matxicots Extreme. L’Esteban comentant la jugada amb els que, probablement, seran els seus rivals de podi. En Pep afrontant la seva primera llarga distància, concentrat i segurament nerviós. En Raül i la Marta amb dos collons i sense ni un mínim d’esperança a la por, preparats després d’haver fet la Via Catalana en bici. En Pau amb aquell somriure insaciable... M’ho miro des de la barrera acollonit, però envejós. Al cap i a la fi, si tot va bé, ells estaran més hores que jo a la muntanya, cosa que voldrà dir que s’ho hauran passat millor una estona més. Tret de sortida, salut i cames, que ja ho teniu!

Els nervis no fan més que augmentar. Control de material, tot en ordre. I allà ens plantem el Ruben, que ajudarà a la Miriam, que ve directament des d’Armènia per fer la seva primera marató. I en Santi, el meu àngel de la guarda. Tret de sortida, respirar fort, salut i cames, que ja ho tenim!

Em vaig enganxar al Santi com una lapa. Vaig pensar que era la única manera de sobreviure. Havia d’anar amb ell fos com fos, com a mínim els primers quilòmetres. La seva dona i la seva filla, la Rosa i la Fiona, l’anirien recolzant durant tot el camí. A mi em costa molt arrencar, i sent de nit, necessitava un bon recolzament. I aquesta família ho és. Ara que no m’escolta ningú, crec que ell va sortir a fer la seva cursa, però també a cuidar de mi. Si no va ser així, encara li atribueixo més mèrit, perquè en tot moment em vaig sentir molt protegit. Anaven caient els primers quilòmetres. Apagàvem el llum del frontal amb les primeres clarors al llarg del camí cabaner que ens portava fins al poble de Llessui. Primer avituallament. Mitja vida. Una mica de fruita sempre és d’agrair. Poc a poc encaràvem la zona de la Cabana del Pastor, i ens endinsàvem dins els límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. I aquí comença la veritable festa. La pujada fins al Coll del Triador ja avisa que tocarà patir. Tot embogeix per moments quant algú esmenta que anem justos de temps per al control de pas, i tot es precipita. Era fals. Anàvem de puta mare, dins les nostres humils possibilitats.

Havíem d’afrontar la part més dura. El temut Montsent de Pallars (2.883 metres) i el Montorroio (2.862 metres).



Mai havia patit tant. Veus el cim, però no avances. T’avança la gent a tu. El meu ritme era deplorable en alguns trams. Un gel, aigua, una mica de música per evadir la ment. Però res. La distància amb en Santi només feia que augmentar. Poc a poc em mentalitzava per no tornar-lo a veure. Ara ja només era la guerra d’un contra un mateix. Em vaig trobar al gran Jaume Folguera, em va donar mitja coca-cola, i vaig renéixer. Poc a poc vaig anar fent via. Sabia que si arribava a dalt, a la baixada podria retallar força. I així va ser. Ho vaig donar tot. Vaig intentar seguir el ritme d’ascens d’en Pau, el petit dels Koales, i poc a poc i bona lletra em vaig plantar a dalt. I aquí dalt, a 2.883 metres, gires el cap enrere i te n’adones que tot ha valgut la pena. El premi. La puta recompensa a tant d’esforç. Potser vaig perdre uns minuts valuosos per intentar tornar a enllaçar amb en Santi, però ser allà per a mi ja va ser més del que esperava.




Un cop recuperat tocava tornar a donar-ho tot. Aquest cop en baixada per afrontar l’ascens al Montorroio immediatament. Vaig avançar uns quants corredors en aquella baixada i la moral, vulguis que no, augmenta ràpid. Aquell camí directe als 2.862 metres, és de les coses més meravelloses que he vist mai. Dur i perillós, amb aquella pedra solta i punxeguda que amenaça constantment. Però coi, quina bellesa.



Havia de fotre canya a la baixada. Era la única opció que em quedava per trobar en Santi. O ara, o fent cerveses a l’arribar, no em quedava una altra opció. Així que gas, avall i mai por. Vaig optar per utilitzar tècnica d’esquí. La pedra i la terra era massa solta i punxant com per intentar córrer normalment. Vaig optar per lliscar, parar a treure pedres de la sabatilla, lliscar, i així anar fent fins a l’avituallament. Vaig arribar fet pols, però allà em va canviar la cara. Un avituallament impecable, dels que ressusciten. I allà estaven la Rosa, la Fiona... i en Santi! No m’esperava tornar-lo a veure. Va ser una bona empenta de moral. A més, se’ns va unir una bona estona el petit dels Koales. Ja hi érem tots!

Allà, malauradament, em vaig assabentar que la Miriam va haver d’abandonar per forts dolors d’esquena. Em va saber molt de greu. Sé que li hagués fet moltíssima il·lusió acabar, perquè estava tan acollonida com jo. Però també sé que hi tornarà fort. I ho tornarem a celebrar amb una bona cervesa, encara que sigui sense alcohol. Així que allà estava amb nosaltres, i ens seguiria fent recolzament el que ens quedava de cursa, juntament amb en Ruben, la Rosa i la Fiona.   



A partir d’aquí la cosa semblava tornar-se més agradable. Vam poder anar comentant la jugada, parlant del que fos per tal d’anar avançant quilòmetres i que la ment anés més lliure. Anar mirant bolets, refrescant-nos als rierols. I anar caminant, i anar corrent. Pensant que cada pas queda menys, però cada pas és més difícil avançar. I arribem a Caregue, als voltants del quilòmetre 30, on toca pujar de nou. Putada. Un Sol que et fot un jet d’hòsties, i uns 600 metres positius esperant amb la mà oberta per dir-te que encara no has acabat. Si vols acabar, puja. Es va fer etern. De nou, sort d’en Santi, ell semblava més fresc, i juntament amb la Montse, una noia de Tremp que vàrem trobar, la pujada es va fer menys dura.

Un cop a dalt de la Serra de Posa ja veus Rialp. Aquí vaig créixer. Ens quedaven uns 6 quilòmetres, i la felicitat la teníem a tocar. Amb en Santi vam parlar d’estrènyer una mica el cinturó, apretar les dents i deixar el que ens quedava a la baixada. Vam començar a avançar grupets que ja anaven força tocats. Deixàvem Surp enrere i l’emoció ja es notava. Per moments els ulls s’humitejaven, però ràpid havies de parar atenció al terreny per no enviar-ho tot a la merda els darrers quilòmetres. Vam baixar una mica el ritme, perquè potser ens havíem passat de valents. Al creuament de l’Extreme vaig pensar en tots aquells bojos valents que encara estaven ves a saber on, lluitant contra tot.

I el darrer quilòmetre. La “olor a sang” que deia en Santi. La gent del poble bolcada en animar-te. El teu puto objectiu, acabar. Aquella sensació de que has fet les coses bé. Millorables, però bé. Que l’esforç ha valgut la pena. Els plors, la desesperació per veure que no estàs prou preparat. Mai estàs prou preparat. La crisi dels 29. Tot això ha quedat enrere, i ara sóc feliç creuant la línia d’arribada agafat de la mà amb en Santi.



Mai t’estaré prou agraït, Santi. No només per fer-me fort durant aquests 45 quilòmetres. També pels consells, el tractament del meu genoll que ja no recordo el dolor que hi sentia, i sobretot per la teva amistat. Estic molt, i molt content d’haver-ho aconseguit al teu costat. I per extensió, òbviament, a la Rosa. Impossible sense vosaltres.

Mai estaré prou agraït a l’Esteban. El Jabalí-Koala, una bèstia. Ell ho escrivia un cop d’en Raül Koala, i jo, si em permeteu ho diré d’ell: "Somos buena gente. Y a la buena gente siempre le pasa lo mejor que le puede pasar". Gracias, Esteban. Gràcies pels consells, la motivació, l’exemple i l’amistat. Com deies ahir, el dia que deixis de pujar a un pòdium, també hi serem.



Agrair i felicitar a parts iguals al Raül, la Marta, els Paus i tots aquells companys que sempre donen exemple de com avançar. Felicitats Marta pel teu podi! La seva persistència, el mai defallir. Ajudar en tot i a tothom, quan sigui i on sigui. Perquè ells també són bona gent. I ja és això, a la bona gent sempre li passa el millor que li pot passar. Gràcies, i que n’aprenguin.

                          


Vull agrair i compartir aquesta aventura també amb en Patillades, en Carles, l’Oscar, en Miguel Ángel i tots aquells que heu posat el vostre granet de sorra. Amb una menció especial al gran Pwitterpunk. Aquell mateix dia va haver d’abandonar la Matagalls-Montserrat, amb un punt de desmotivació. Així que això també és per tu, Polo.



I com no, acabar aquesta crònica recordant als meus pares que hi tornaré, encara que sigui tan dur. Creieu-me que hi tornaré. Ho sento, però haureu de seguir patint. Gràcies.

I a la Campoy. Sento molt el que has hagut de passar. Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu.
I ja està, que estic molt content.



@kungfujete




dilluns, 19 d’agost del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (IV)

"La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots?"

27 dies. Aquest és el temps que em queda per ser en algun indret del recorregut de la Rialp Matxicots 2013. La meva primera Marató de Muntanya. Estic cagat, nois.

Ara fa uns 8 mesos aproximadament que em va donar per enganxar-me (seriosament –LOL– ) a això de córrer per muntanya. I aquí em teniu, comptant els dies i les hores per estar patint i gaudint –espero que a parts iguals– a la Rialp Matxicots.

La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots? Sempre he fet muntanya, és cert. Si no ha estat en bici, a estat en esquís de muntanya, o fent la croqueta. Però corrent? A mi no m’agrada córrer. De fet, odio córrer. Però estic enamorat de la muntanya, i entenc que córrer-hi és una altra manera de veure més muntanya en un temps més curt.



Temps era temps quan feia quatre curses mal comptades per asfalt de cara a la Operació Bikini, o per preparar una mica l’hivern abans de calçar-me els esquís de muntanya. Fins que passejant per twitter vaig conèixer  una colla de bojos que bevien cervesa i corrien per muntanya.  Tot just, en Santi estava preparant la primera edició de La Neorural. Encara sense conèixer-los gaire, i amb timidesa, l’hi vaig demanar si li feia res que m’afegís a l’avituallament que els Koales havien preparat . Tenia molta curiositat per saber com funcionava això de les curses de muntanya, i com era l’ambient real que em transmetien aquests tarats via 2.0. Dit i fet, em van obrir els braços sense pensar-s’ho gens.

I allà em teníeu a mi, al bell mig de la Serralada de Marina,  disfressat de no sé què, amb uns paios que no havia vist mai, bevent cerveses com a maleïts bàrbars, preparant l’avituallament per a que la gent seriosa pogués agafar forces per tirar amunt.



I aquest va ser el punt d’inflexió. Vaig sortir a córrer primer una mica, alternant amb asfalt. Després una mica més. Amb més desnivell. Més corriols. Més felicitat. Des d’aquell dia tampoc és que m’hagi tornat ni un Koala, ni un Jabalí. De fet, sóc un drama corrent. Ja us dic que no m’agrada córrer. Però quan sóc allà tirat, sovint sense saber molt bé ni on paro, me la porta ben fluixa tot el que passi fora.












Però clar, tot això no és garantia de res. I encara menys garantia d’acabar una marató com la Rialp Matxicots. El màxim que hem fet són algunes Punk Trails, i rutes llargues pels Pirineus. Ha tocat entrenar fort aquests darreres mesos. Però sempre tens la sensació que mai és suficient. Sempre necessites més. Jo no m’hi veig d’aquí 27 dies fotent 3.000 metres de desnivell positiu.




I no serà perquè no hagi fet coses pitjors. He fet coses pitjors en quilometratge, i coses molt pitjors en desnivells. Però mai ho he ajuntat en un sol dia. I ni molt menys ‘lluitant’ contra un cronòmetre.  Que sí, que la lluita contra el rellotge no s’ha de tenir en compte i bla, bla, bla. Però la normativa és clara: 12 hores per acabar. De fet, et planteges si realment estàs preparat per ni tan sols acabar. D’acord, 12 hores és temps suficient per acabar més o menys caminant. Però un té un punt de dignitat i orgull. Inicialment volia acabar en menys de 8 hores. Ja us dic ara que, veient com avancen els dies i l'entrenament, no acabaré ni de lluny per sota de les 9 hores. Eh, i preocupat! Pels collons.

I per seguir treballant aquest ha estat el darrer entrenament en condicions que he fet. Un passeig amb els Cata de Maltas. Sí, un nom peculiar, però que diu molt del conjunt d’individus degenerats que són. Uns fills de puta que m’estimo com germans i que cada any aprofitem per reunir-nos per fer una ruta en bici o a peu, amb l’excusa de fotre’ns molts litres de pa líquid. Aquest any ha tocat droga dura. Una ruta en bici que olorava a 235km amb 6000 metres positius i 7 persones. I que va acabar sent alguna cosa semblant a un trio de 200km amb uns 4.500 o 5.000 metres positius pel Parque Natural del Posets - Maladeta. I en acabar, unes cerveses, i cap a dalt un altre cop a fer desnivell al Parque Nacional de Ordesa y el Monte Perdido. Un puto èxit.




Sempre hi ha temps per fer el monguer als peus del Monte Perdido (3.355m)

                                                   

 

Tram final d'ascens al Balcón de Pineta

                                     



Pa líquid

#simiribonanit


Resumint, que em queden 27 dies per entrenar fort, a no ser que vulgueu llegir una crònica lamentable de la Rialp Matxicots.

Eh, i sino sempre podré dir que el meu principal objectiu és fer La Neorural a finals d’any, retornant als origens! 

diumenge, 9 de juny del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (III)

Per què corro per muntanya, dius? 


En les darreres setmanes he vist dos extrems. Vaig córrer 30km pels camins que ens porten pel Collformic - Matagalls - Sant Marçal - Les Agudes - Turó de l'Home, amb uns 2.400m positius.
A uns 8km d'arribar em vaig quedar sense aigua, un calvari. Un puto suplici que se'm va fer etern. Aquells dies que t'emportes una bona hòstia.






I després, la Vall de Sorteny, al país dels Pirineus. No sé ni quants quilòmetres, ni quant de desnivell. Segurament no hi he prestat cap atenció perquè estava entretingut amb això. Així dóna gust. 






Pluja constant, prova de material, que també és important. I xafardejar una mica el terreny per informar als amics que faran la Ultra Trail d'Andorra d'aquí uns dies.

Impracticable a partir dels 2.000 - 2.200 metres. Nevada impressionant a dia 8 de Juny, digna de qualsevol bon cap de setmana hivernal del mes de Gener. De ben segur les condicions canviaran des d'avui fins al cap de setmana de Sant Joan, amb la Ultra Trail andorrana.
Però a dia d'avui, veient l'aspecte del Pic d'Arcalís, el Circ de Tristaina i la zona del Creussans, gairebé sortiria més a compte posar un avituallament previ per a que els participants poguessin muntar pells de foca o raquetes per a l'ascens a al Port Negre o a Sanfons, o al Comapedrosa o al Pessons. 

Jo, mentrestant, vaig corrent per muntanya perquè pots aturar-te a veure això, i així agafar aire per seguir endavant.

@kungfujete










dimarts, 7 de maig del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (II)



Doncs aquí estem. Dia 1. Falten 130 dies per a la Marató de Muntanya Rialp – Matxicots 2013.

Durant aquests 130 dies haurem de trobar un moment per fer vacances. I un moment per fer la Pirinés Epic Trail (235km ; 6.500 metres de desnivell positiu), en bici, clar. Però d’aquestes rutes en bici ja n’he fet algunes. En mode Punk. En plan “perigrejo”, que en diem nosaltres. Autosuficiència, i unes galetes.

El tema aquí és la Rialp – Matxicots. I els dubtes apareixen des del primer dia.

Òbviament, les típiques merdes. Que si la preparació física, que si la mental, que si les lesions, que si seré capaç d’acabar, que si… merdes!

Una de les preocupacions que em ronda el cap és la dualitat que es planteja quan corres per muntanya en solitud. La dualitat de la por i la satisfacció de córrer sol. O de caminar sol, vaja.

Em satisfà també trobar-me allà sol. Allà em trobaré bé. Sempre em trobo bé a la muntanya. Interiorment, vull dir. Em farà mal tot, no podré ni moure un peu segurament. Però estaré bé.

I a la vegada tindré por. Em fa por enfonsar-me si em trobo sol allà al mig, en una cursa. Por de tirar endavant. I por de parar, o girar cua.

Una lluita d’aquelles d'àngel i dimoni sobre les espatlles. La eterna dualitat de la muntanya.

I com s’afronta això?

Pit i collons. I mai por. 























dilluns, 6 de maig del 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013


M’he inscrit a la Marató de Muntanya  Rialp – Matxicots
42 quilòmetres. 3000 metres de desnivell positiu. Dissabte 14 de setembre del 2013.



M’ha explotat el cap. Jo no sóc corredor de muntanya. Ni corredor a seques. He fet alguna mitja marató i alguna cursa de muntanya acompanyat de cerveses. I faig tant esquí de muntanya com puc. Això sí, estic motivat.

Bé, menteixo. En realitat estic acollonit de la bogeria que he fet. La motivació suposo que ja anirà venint poc a poc. I els desgraciats que m’hi han fet llençar de cap involuntàriament, sense saber-ho, també contribuiran a motivar-me.

Doncs res, que la intenció és anar escrivint aquí com va evolucionant el meu estat d’ànim, la preparació mental, i també la física, les meves pors, i tot allò que em vagi passant pel cap. I òbviament els consells dels qui sou més bojos que jo. 

I aquí estarem, des d’avui i fins al 14 de setembre. El dia de la bogeria. I no hi ha paio més feliç que un boig. Així que endavant.