dilluns, 1 d’octubre de 2012

Carta oberta a aquells que corren

                  "Patiu, i que ells s'ho perdin"




No em puc considerar corredor de curses d'ultrafons, o corredor de muntanya. Ni molt menys. Un aficionat. Els meus màxims objectius assolits han estat petits reptes sense interès i uns quants cims amb esquís de muntanya. Pensareu que no sóc el més indicat per escriure d’això, potser amb raó. Però tampoc ho és en Salvador Sostres, i bé que ha escrit un lamentable i vergonyós article al respecte. I això que el paio no es veu la polla des de fa segles de la panxa que té.

M’agrada sortir a córrer per la muntanya, sobretot aquells dies amb el ferm humit per la pluja. Amb aquella olor. En Kilian Jornet, que parla amb les muntanyes, diu, segur que ha detectat que és en aquests dies molls quan la muntanya està més contenta.

El passat 29 de setembre es va celebrar la Ultra Cavalls del Vent. Una bogeria de 84 km de distància, amb un desnivell acumulat de 12.180 metres. 6.098 metres positius. 960 inscrits. 960 herois. També les 670 persones que van abandonar són, per a mi, uns herois. La preparació que han fet per poder, ni tan sols, estar a la línia de sortida els avala per formar part d’aquesta categoria d’herois. Amb pluja, fred i boira per fer-ho més èpic.

Teresa Farriol, de 38 anys, va morir per hipotèrmia. Alguns dels corredors la van trobar en estat d’inconsciència prop del Refugi Lluís Estasen, cap al km 55. Va ser traslladada a l’Hospital Sant Bernabé de Berga, on va morir. Des d’aquí m’uneixo al condol a la seva família i amics. I a tots els organitzadors, participants i seguidors de la Ultra Cavalls del Vent, i les curses de muntanya.

Una bogeria, és el que pensem tots aquells que no som capaços d’entendre el que significa una cursa així per a aquestes persones. I no ho entenem, i els classifiquem de bojos insensats, simplement perquè nosaltres no som capaços de fer-ho. No som aptes ni tan sols per plantejar-nos fer res semblant.

La gent que estava a la sortida de la Ultra Cavalls del Vent estava preparada.  Física i mentalment. Tots i cadascú d’ells portava una preparació conscient i adequada. Els que fem muntanya, sobretot en èpoques difícils meteorològicament, estem exposats a certs perills. Diuen que això és el que ens enganxa a tornar-hi. Una tempesta, el fred o la calor, la boira, un allau. Són coses que apareixen. I es poden predir. I en som conscients i ens preparem responsablement per afrontar-ho el millor possible. Però a vegades no pot ser. I ja està.

Gent com Salvador Sostres, o aquells que posen en dubte la validesa dels corredors d’ultrafons i practicants de la muntanya no ho entendran mai. Però tampoc n’hem de donar més voltes ni explicacions. El PSC d’en Pere Navarro tampoc no ha entès res, i no en farem un gra massa.

Seguiu sortint a córrer sota la pluja, amb aquella olor. Seguiu preparant-vos amb aquesta responsabilitat. Sortiu i gaudiu, que va dir Déu. Patiu, i que ells s’ho perdin. No us atureu.

Teresa, descansa en pau.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada