dilluns, 19 d’agost de 2013

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (IV)

"La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots?"

27 dies. Aquest és el temps que em queda per ser en algun indret del recorregut de la Rialp Matxicots 2013. La meva primera Marató de Muntanya. Estic cagat, nois.

Ara fa uns 8 mesos aproximadament que em va donar per enganxar-me (seriosament –LOL– ) a això de córrer per muntanya. I aquí em teniu, comptant els dies i les hores per estar patint i gaudint –espero que a parts iguals– a la Rialp Matxicots.

La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots? Sempre he fet muntanya, és cert. Si no ha estat en bici, a estat en esquís de muntanya, o fent la croqueta. Però corrent? A mi no m’agrada córrer. De fet, odio córrer. Però estic enamorat de la muntanya, i entenc que córrer-hi és una altra manera de veure més muntanya en un temps més curt.



Temps era temps quan feia quatre curses mal comptades per asfalt de cara a la Operació Bikini, o per preparar una mica l’hivern abans de calçar-me els esquís de muntanya. Fins que passejant per twitter vaig conèixer  una colla de bojos que bevien cervesa i corrien per muntanya.  Tot just, en Santi estava preparant la primera edició de La Neorural. Encara sense conèixer-los gaire, i amb timidesa, l’hi vaig demanar si li feia res que m’afegís a l’avituallament que els Koales havien preparat . Tenia molta curiositat per saber com funcionava això de les curses de muntanya, i com era l’ambient real que em transmetien aquests tarats via 2.0. Dit i fet, em van obrir els braços sense pensar-s’ho gens.

I allà em teníeu a mi, al bell mig de la Serralada de Marina,  disfressat de no sé què, amb uns paios que no havia vist mai, bevent cerveses com a maleïts bàrbars, preparant l’avituallament per a que la gent seriosa pogués agafar forces per tirar amunt.



I aquest va ser el punt d’inflexió. Vaig sortir a córrer primer una mica, alternant amb asfalt. Després una mica més. Amb més desnivell. Més corriols. Més felicitat. Des d’aquell dia tampoc és que m’hagi tornat ni un Koala, ni un Jabalí. De fet, sóc un drama corrent. Ja us dic que no m’agrada córrer. Però quan sóc allà tirat, sovint sense saber molt bé ni on paro, me la porta ben fluixa tot el que passi fora.












Però clar, tot això no és garantia de res. I encara menys garantia d’acabar una marató com la Rialp Matxicots. El màxim que hem fet són algunes Punk Trails, i rutes llargues pels Pirineus. Ha tocat entrenar fort aquests darreres mesos. Però sempre tens la sensació que mai és suficient. Sempre necessites més. Jo no m’hi veig d’aquí 27 dies fotent 3.000 metres de desnivell positiu.




I no serà perquè no hagi fet coses pitjors. He fet coses pitjors en quilometratge, i coses molt pitjors en desnivells. Però mai ho he ajuntat en un sol dia. I ni molt menys ‘lluitant’ contra un cronòmetre.  Que sí, que la lluita contra el rellotge no s’ha de tenir en compte i bla, bla, bla. Però la normativa és clara: 12 hores per acabar. De fet, et planteges si realment estàs preparat per ni tan sols acabar. D’acord, 12 hores és temps suficient per acabar més o menys caminant. Però un té un punt de dignitat i orgull. Inicialment volia acabar en menys de 8 hores. Ja us dic ara que, veient com avancen els dies i l'entrenament, no acabaré ni de lluny per sota de les 9 hores. Eh, i preocupat! Pels collons.

I per seguir treballant aquest ha estat el darrer entrenament en condicions que he fet. Un passeig amb els Cata de Maltas. Sí, un nom peculiar, però que diu molt del conjunt d’individus degenerats que són. Uns fills de puta que m’estimo com germans i que cada any aprofitem per reunir-nos per fer una ruta en bici o a peu, amb l’excusa de fotre’ns molts litres de pa líquid. Aquest any ha tocat droga dura. Una ruta en bici que olorava a 235km amb 6000 metres positius i 7 persones. I que va acabar sent alguna cosa semblant a un trio de 200km amb uns 4.500 o 5.000 metres positius pel Parque Natural del Posets - Maladeta. I en acabar, unes cerveses, i cap a dalt un altre cop a fer desnivell al Parque Nacional de Ordesa y el Monte Perdido. Un puto èxit.




Sempre hi ha temps per fer el monguer als peus del Monte Perdido (3.355m)

                                                   

 

Tram final d'ascens al Balcón de Pineta

                                     



Pa líquid

#simiribonanit


Resumint, que em queden 27 dies per entrenar fort, a no ser que vulgueu llegir una crònica lamentable de la Rialp Matxicots.

Eh, i sino sempre podré dir que el meu principal objectiu és fer La Neorural a finals d’any, retornant als origens! 

3 comentaris:

  1. Vinga home, no siguis tan cagueta, que amb el que has entrenat vas sobrat. Ah, i pensa que el millor de córrer per muntanya és que mai trigaràs gaire a topar amb una pujadeta que serveixi d'excusa per caminar :)

    ResponElimina
  2. La resposta esta clara I es la mateixa que la de molts, jo tambe per suposat...comprovar que estas mes fluix del que voldries. I intentar superar.te amb certa dignitat!
    I si estas cagat amb la marato...imagina jo que vaig pensar que si marxava un finde millor agafar el pack gran i em vaig apuntar a la llarga! Cagat es poc...pero suposo que sera fins a la primera pujada...despres altra feina tindrem...

    ResponElimina
  3. Les passarem putes però segur que valdrà la pena! A més tindrem la inestimable ajuda del @rubnkoala que vetllarà pels que estarem per la cua!

    ResponElimina