dilluns, 14 de juliol de 2014

Ultra Trail d'Andorra.


“La gente de montaña somos unos tipos huraños”


“La gente de montaña somos unos tipos huraños”, em deia fa unes setmanes el guarda d’un refugi de la Vall d’Aran. Doncs potser sí. Parlo en nom meu només, però diria que si ho generalitzo tampoc m’equivocaria. Som paios tancats, necessitem amagar-nos, misantrops, esquerps i sovint antipàtics. Uns més que d’altres, però tots passem moltes hores sols per allà dalt. I de ben segur que els aires de dalt són més aspres, i ens fan ser menys suaus.

Però hi ha quelcom màgic en tot això. A la vegada que ens intentem allunyar de tota aquesta bogeria, necessitem sentir-nos a prop de qui ens dóna calor. Ens tornem dòcils, emotius. Unes bledes. I això sovint ens passa entre els d'aquesta mateixa índole. Paios esquerps buscant el caliu d’altres paios esquerps. I us asseguro que funciona.

Fa ja uns dies que vaig tornar d'estar per la Vall d’Aran. Una bona travessa. Uns 105km amb uns 5.200 metres de desnivell positiu. Sempre per sobre dels 2.000 metres d’alçada de mitja, amb fred, neu, pluja, vent, boira i la companyia de la meva persona favorita. La Irene li fot actitud, sempre. Tant se li en fot que plogui, que haguem de creuar un riu amb ràpids a l’alçada de la cintura, o caure 100 metres pendent avall a una cresta a 2.650 metres d’alçada. Ella s'aixeca, somriu i li fot canya cap amunt. És ben boja.
         


   




     


Això de la Vall d’Aran va ser més extrem del que pensàvem. Volíem fer un petit stage de cara a la nostra estrena a la Ultra del Catllaràs, i de ben segur, si les nostres cames i el nostre cap assimila tots aquests dies, ho aconseguirem.



En acabat, i “per oxigenar les cames” vaig voler anar a fer seguiment d’una gent peculiar. Uns paios d’aquests, a priori tancats i esquerps, que es llencen a fer coses estranyes. Primer en Santi, a l’Ultra Trail d’Ulldeter. Tot i que ell no estarà pas d’acord, per a mi el resultat de la prova és el de menys. Les hores que vam passar junts allà dalt, barallant-nos amb el Bastiments, Bacivers o el Pic de la Dona van ser enriquidores. Allò que dèiem de buscar el caliu. Ell necessitava caliu, i espero que –un paio aspre com jo– li servís d'alguna cosa.

I aquest cap de setmana, un altre seguiment: el de la Ultra Trail d’Andorra. Aquest cop encara vaig amb la boca oberta. Noto com un estat depressiu. Aquella sensació que sovint tenim quan saps que alguna cosa meravellosa ha acabat. I tornar a començar després costa molt. Teníem una munió d'amics i companys corrent les diferents versions, però en Sergi, el Jordi, en Pati i l’Esteban feien la gran bogeria de la Ronda dels Cims (170Km / 13.000m D+). Crec que sobren les paraules, qualsevol cosa que en digui d’aquesta cursa serà una estupidesa.

En Polo i jo vam sortir de Barcelona en direcció a la cota 2.000 de Naturlàndia. Allà vam deixar el cotxe a les 22h de la nit, per anar en direcció al Pic Negre (2.645m) i anar a petar al Refugi de Claror, quilòmetre 103 de la Ronda dels Cims, on esperaríem a l’avituallament a que passessin els nostres companys.



Érem calçant-nos les vambes i endreçant la motxila amb el frontal i la roba d’abric, perquè la nit pintava freda i llarga. De sobte, un paio, de lluny, s’apropava a un ritme escandalós. Li demanem si és el primer, i en un to fresc i rient ens contesta que sí. A les 22:13h de la nit, era en Francesc Solé. Vam enfilar cap al Pic Negre cinc minuts més tard. 8 quilòmetres i 700 metres positius més enllà, el paio ja ens treia prop d’una hora. A dos peleles que veníem frescos com una rosa. Un escàndol. Vam pujar a un ritme agradable. Un ritme que ens va permetre al Polo i a mi parlar de tot una mica. Dues hores fins al refugi, sota la llum d’una lluna plena radiant, on gairebé no calia ni frontal. Dues hores de conversa que serveix per a que dos paios esquerps, rancis, haters, es donin caliu. Anàvem xerrant de la bogeria de la cursa, d’anècdotes d’altres curses, dels camins que havíem fet, del paisatge fred però agradable de la zona, de la feina, dels amics. I tot d’una ja érem al Refugi de ClarorAllà esperaven els voluntaris de la cursa. Una gent de la zona que de manera voluntària pugen allà dalt, i durant hores i hores vetllaran per tots i cadascun dels corredors que passaran per allà al llarg de les més de 60 hores que durarà la Ronda dels Cims. El respecte i l’agraïment per aquesta gent és màxim.

Poc a poc anaven passant corredors. El segon va passar a més d’una hora i mitja. Després anaven apareixent en comptagotes. Tots feien un aspecte ruïnós. Molt tocats, alguns desorientats i desencaixats. Ens demanaven a quin quilòmetre eren, on era el proper avituallament. Menjaven qualsevol cosa i seguien. Les nits en cursa són molt dures. Fa fred, vent, costa orientar-se i la muntanya no s’ofereix més enllà del que el teu frontal és capaç d’ensenyar. Costa molt i tot és més lent.

Esperàvem l’arribada de l’Esteban (19è de la general segons els nostres càlculs previs) cap a les 3 de la nit. Malauradament en Sergi es va haver de retirar per la maleïda fascitis que el persegueix de fa temps. De sobte, a aquella mateixa hora, vam veure aparèixer per la carena la llum d’un frontal. “Som-hi!”, cridàvem tots. I ja ben a prop ens va contestar: “Hombre, haters!”. Ens va canviar la cara. Ens va abraçar, va menjar una mica, ens vam fer una foto, vam riure uns minuts i va seguir endavant fent un salt a l’aire abans d'abandonar el refugi. Era el 14è. Però això crec que és el de menys. El que realment importava era la seva frescor, la seva energia. Segur que cansat, només faltaria, però de lluny era el més sencer, el més animat i el més content de les, aproximadament, 50 persones que vaig veure passar aquella nit. S’ho estava passant bé.


                        


El Polo i jo vam agafar una mica de calor vora la llenya del refugi, ens vam abrigar bé, i vam desfer el camí de nou fins al cotxe. Ens anàvem creuant amb corredors, alguns força tocats per la duresa de la nit, alguns encara tenien esma per saludar. I cadascú passava la nit de la millor manera possible. Vam arribar al cotxe als voltants de les 5 o 6 de la nit. Ens vam niar dins el sac i vam dormir fins les 10 del matí, sota un Sol del propi infern.

I aquí se’ns va aparèixer la verge. Bé, era la Queralt, però tant fa. La Queralt és com l’àngel de la guarda. Sempre que la veig em fa una il·lusió enorme. Només ens veiem en seguiments de curses, però li tinc molta estima. Sempre allà al peu del canó, seguint el Jordi. Literalment ens va despertar ella, i a més amb la gran notícia que en Jordi i el Pati passarien d’un moment a l’altre. “No pot ser”, vam pensar el Polo i jo. És de bojos que 7 hores més tard de veure passar l’Esteban tinguéssim la oportunitat de donar una empenta d’ànims al Pati i en Jordi. Vam acabar de treure les lleganyes dels ulls i allà van aparèixer. Rebentats, però amb aquella actitud i energia que els caracteritza. Crec que a ells els hi va fer molta il·lusió veure’ns allà, i això ja paga tot –el petit– esforç que vam fer el Polo i jo aquella nit. Els hi vam explicar bé el que els hi quedava fins a l’avituallament, els vam animar tan bé com vam saber, i van seguir amunt. La nostra cara crec que reflectia bé les ganes i el desig de que els hi anés tot molt i molt bé des d’allà en endavant.



Sortint d’allà vam anar a reposar forces. Un menú Grand Big Mac amb totes les merdes possibles que l'acompanyen. Una puta merda, però no havíem menjat res més que un Kit Kat, ja feia més de 15 hores. I d’aquí ja vam anar direcció a la meta. L’arribada del primer corredor, en Francesc Solé, estava programada als voltants de les 13h. 

Allà ens vam plantar a quarts de una. Anaven arribant els corredors de la marató. I de sobte, en Francesc Solé. Allà era, 30h:20min des de que va prendre la sortida. Una hora després apareixien per la línia de meta el segon, tercer i quart. Agafats de la mà. Sense disputar-se res. No val la pena després de 170Km i 13.000m D+ donant la volta a tot un país.

S’anaven succeint els corredors de les diferents curses. Tots ells uns valents només per enfrontar-se a aquests terrenys tan durs. Els de la Marató, Celestrail i Mitic anaven passant, cadascú com bonament podia. Uns més frescos, d’altres més rebentats. Però tots somreien. Fins que de tant en tant apareixia un paio amb un dorsal vermell. Un heroi de la Ronda dels Cims. La ovació quan s’apropava a l’arc d’arribada és de les coses més emocionants que algú pot sentir, n’estic segur. Nosaltres des de l’altra banda ja estàvem amb la pell de gallina esperant l’arribada de l’Esteban. Els Koales, que el venien seguint des de Sorteny, ens van avisar que ja li quedava poc. En Santi ho confirmava via xarxes socials. L’Esteban ja arribava. Anava 10è, disputant el primer i segon lloc dels veterans. Purament anecdòtic. Allà estàvem en Sergi Cots, inquiet perquè ell volia ser allà, entrant amb l’Esteban. El Rubén, amunt i avall donant-nos referències de temps, la resta de Koales, la Pilar, en Pau, preparant les cerveses. El Polo i jo nerviosos. No parlàvem gaire perquè crec que els dos estàvem emocionats per dins, amb moltes ganes de veure’l, i era tonteria dir qualsevol tonteria.

I finalment allà va aparèixer, en el gir abans de l’arc d’arribada la gent va començar a cridar. Brut, visiblement desencaixat, pel cansament i per l’emoció. Ens va veure a tots allà i va començar a barrejar el somriure amb les llàgrimes. El Polo i jo, no sé per què, ens vam quedar al marge, i després vam pujar on hi havia el lector de temps. Allà l’Esteban ens va veure i ens va abraçar. No ens vam dir ni una paraula, tampoc hagués sortit res de bo. Va ser una abraçada d’agraïment mutu, crec. Ell agraït perquè érem allà. Nosaltres agraïts perquè ens havia emocionat, ens havia fet feliços i ens havia ensenyat moltes coses, sense adonar-se’n.

Ho vam celebrar ràpidament, sense gairebé ni assaborir-ho, ja hi hauria temps a la nit per això. Tots estàvem encara una mica captivats per l’emoció, una cosa així no es fa tots els dies i a Andorra no regalen res. Ni un miserable metre. Sota el meu humil criteri, la Ronda dels Cims és la cursa més dura i exigent que he vist mai. I fins aquí, en 35 hores, només havien passat deu participants.

En Pati i en Jordi, entre d’altres, encara eren per allà dalt. Malauradament el Polo i jo havíem de tornar a Barcelona i no els podríem veure arribar l’endemà. Em va saber molt de greu. Dues nits, més de 50 hores voltant per la muntanya mereix la millor de les rebudes. I així la va tenir en Pati per part dels Koales. Me’n alegro molt.




Avui, en Santi escriu sobre la Ultra perfecta. Potser la Ronda dels Cims ho és. Probablement mai ho sabré. L’Esteban creu que la Ultra perfecta és aquella que t’ha de servir per a conèixer les teves debilitats. Segurament. Parlàvem d’això amb en Raül i la Pilar minuts abans de tornar a casa. Dèiem que tot està al cap. Que el cap aprengui a conèixer bé com funciona el cos. Què necessita: beure, menjar, seure a una pedra o pujar fort el ritme. Fer-te conscient del que queda per endavant, i conèixer què necessitaràs. I fer-ho fotut, però content.

Ha estat una experiència molt i molt enriquidora. Gràcies a tots.

La Marie, de 63 anys arribava a meta després de 61 hores i 18 minuts.

L’Avi Lifschitz, el darrer corredor de la Ronda dels Cims, entrava a meta en un temps de 62 hores.  

                     








Respecte



@kungfujete



3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el que dius sobre el caliu entre esquerps ^_^ El vostre ens va fer molt bé ;)

    ResponSuprimeix
  2. Com m'enganyes, bandarra.Salut i pota. El teu pare.

    ResponSuprimeix
  3. M'ha agradat molt llegir-te. A Catllaràs més i des d'una altra perspectiva. Sempre amunt!!! Abraçades.

    ResponSuprimeix