dilluns, 1 de desembre de 2014

La Neorural, vol. III


              "que sigui com és sempre"


Per fi. Per fi s’ha acabat calçar-se les vambes i sortir a córrer a la muntanya. Ara toca encerar els esquís, revisar les pells de foca, canviar els paisatges, les olors i els colors, els ritmes.

I ja escric això amb calendari a la mà reservant, per si de cas, els caps de setmana de Xerta, del Congost, Cap de Creus, Trencacims, Ulldeter, Matxicots, i ja ens plantaríem de nou a La Neorural. Jo què sé, som així. No ens en podem estar, com a mínim de planificar-ho i il·lusionar-nos.  

Ahir vam tancar l’any amb La Neorural. Tercer any, tercer èxit. Aquest any amb algunes modificacions, crec que molt encertades, i que deixaven la cosa en 28km i escaig , 1.600m de desnivell positiu, i 1.600m de desnivell negatiu. Recalco això últim, perquè aquí, els corriols de baixada, enfangats, plovent i arrelats s’han de tenir en consideració.


Perfil oficial de La Neorural


Esperàvem molta més pluja, gairebé dramàtic, però no. Sí, va ploure i feia vent als punts més elevats encarats a llevant, però els boscos i els camins tenien un aspecte meravellós. Vestit de gala per a les grans ocasions. Tret de sortida.

Així, el perfil, fa més gràcia


Un dia, no sé quan, vaig tenir la brillantíssima idea de proposar una aposta a la Campoy: “Et guanyaré a La Neorural. I no només això, sinó que et trauré més de 15 minuts.”. No sé perquè obro la boca: “Què? D’acord. Si no em treus 15 minuts em pagues un cap de setmana tot pagat on jo vulgui”. Endavant. Crec que ho vaig dir als voltants de la Rialp Matxicots. Allà estava en forma, i si La Neorural hagués estat al dia següent no estaríem aquí fotent el ridícul.

És ben bé que des de la Rialp Matxicots no he entrenat gaire, per no dir gens. Alguna sortida mal comptada amb certa decència, una cursa deplorable i algun passeig a alta muntanya per respirar fort. Però res digne de ser, ni de lluny, un entrenament per a La Neorural.

La meva tàctica era clara: Avança’t al principi, queda per davant d’ella al típic tap que es forma en el primer quilòmetre, i aprofita les baixades. Però res. Avui sí que hi havia cap, però no pota. Vam anar fent la goma tota l’estona; ella passa a les pujades, jo passo a les baixades, però no acabem de distanciar-nos. Ens acompanya en Krlos. Des d’aquí vull agrair-li la seva ajuda, crec que ahir no hagués acabat si no hagués estat tibant de mi.

Gràcies Krlos, la destrucció ja era evident


Cap al quilòmetre 12, ja veig que això no hi ha per on agafar-ho. Pujant a la Torre de guaita ella va molt fina, i ja la perdo. Ja em vaig reorganitzant la economia per saber on i com hauré de pagar el cap de setmana de l’aposta.

Vaig fent, com bonament puc, amb la intenció de plegar. Però tot i estar patint com un miserable, m’ho estic passant com un nen. Pateixo a la pujada, però sé que ràpid ve un corriol enfangat, utilitzo els arbres i les arrels per impulsar-me encara més. Fa olor a humit, va plovent, ara para, ara hi torna, però no molesta. Al contrari, les condicions són de dia perfecte, i el recorregut és immillorable.

Van passant els quilòmetres i, amb la Campoy ja ves a saber on, arribem al punt tràgic: la pujada al Castell. Aquella pujada no em fa por, no se m’ha fet mai dura, ans al contrari. El que em fa por és la banda d’eixelebrats que hi ha a dalt: Els Koales, amb els seus tambors, les seves Voll Damms i la coneixença de la meva aposta amb la Campoy, i el conseqüent i sonor escarni a la meva persona. Després, la Campoy uns minuts més enllà, em confirma que ho ha sentit tot, i que s’ha descollonat fort. Gràcies per tant, sou una colla de ben parits.

En definitiva. Una altra Neorural acabada. Ahir pensava quin seria el meu top 3 de curses en les que he estat. A mi m’agrada l’alçada, el terreny dur de l’alta muntanya. No sóc de boscos humits i terrenys baixos. Però si penso bé en el que aporten les curses, on estan situades, com són els recorreguts, l’ambient, l’atenció al corredor, i ho valoro en funció de les endorfines generades en el meu cervell, el meu top 3 per aquest 2014 seria:

1. Rialp Matxicots
2. La Neorural
3. Ronda dels Cims

De la primera no puc evitar estar-ne enamorat. La tercera no l’he fet sencera, però en conec bé el terreny, n’he fet molts i molts trams, i vaig fer-ne el seguiment de l’Esteban. I per a mi és la cursa per excel·lència. Però La Neorural, sent en un indret on a priori no gaudeixo tant i no s’hi espera gran cosa, té quelcom especial que la fa immillorable. 

La Neorural, a tocar de l'infern.


Només desitjo que hi puguem ser cada any, que sigui com és sempre. Que els organitzadors i els voluntaris, des del pàrquing fins al darrer avituallament, tingueu sempre aquesta debilitat per exigir-vos sempre el vostre màxim per fer-nos gaudir així. Que arribin els darrers corredors, destruïts després de passar-ho francament malament i arranqueu aquell somriure amb una ovació de traca.

Em consta, i sé, que els organitzadors ho passeu amb nervis, amb tensió i fins i tot no dormiu la nit abans, pensant i desitjant que tot vagi bé. Estigueu tranquils, ho heu aconseguit un any més amb escreix. Ningú pot sortir-ne decebut, ni tan sols jo, que em costarà car per culpa d’una aposta absurda. Ja fa dies, setmanes, que no tinc ganes de sortir a córrer, però ahir me les vàreu tornar.

I no acabaré això sense donar les gràcies a la Campoy. Gràcies per donar-ho tot, sempre. Ahir sí que vaig somriure fins i tot veient que no et puc seguir. Seguirem passant-ho així de bé. 
I ens fotrem un bon cap de setmana.

Que tingueu un bon hivern!

Salut i pota,

Cap comentari:

Publica un comentari