dijous, 26 de març de 2015

Tothom li diu que ara li toca gaudir

               "Tothom li diu que ara li toca gaudir"



El meu pare es jubila. 

És jove per fer-ho, però es jubila ja. En uns mesos. Tothom el felicita. Tothom li diu que ara li toca gaudir.

I aquest matí, després de la bona nova, he llegit això de l’Esteban. I entre una cosa i l’altre, he decidit tornar per aquí a fer-me entendre quatre coses.

El meu pare va començar a treballar en aquesta empresa quan tenia 15 anys, si no recordo malament. I ara el feliciten. El feliciten, sobre tot, perquè ara li toca gaudir. No el feliciten perquè plega, el feliciten perquè és ara, al final, quan podrà gaudir bé del que li agrada.

I a l’Esteban, si us fixeu, li passa el mateix: no sé quants anys després d’estar allà amb el neoprè, sense barba ni canes, s’auto-felicita per haver après com afrontar el vaivé de la vida.


I he pensat –segurament malament, aquí està la gràcia- que encara em falten uns quants anys per apropar-me, sobre tot, on és el meu pare, i també on és l’Esteban, però que vull anticipar-me: aprendre a entomar el vaivé de les onades i gaudir-les.

Segurament aquí recau la paradoxa: com que encara sóc jove no sóc capaç d’entendre ni per on venen les onades, ni capaç de gaudir-les. Però el primer pas deu ser intentar-ho, com sempre.

Abans em passava el maleït dia mirant pàgines webs de curses. M’interessava saber qui hi anava, qui l’havia fet, volia córrer això, córrer allò, inscriure’m a no sé què per no sé quin absurd motiu.

Ara sé que l’any es reduirà a tres, quatre, cinc curses en el millor dels casos. I això no vol dir que no surti a córrer ni a entrenar. No vol dir que hagi perdut l’interès. Vol dir que no m’interessen. Força diferent. Ara agafaré un mapa, buscaré indrets que sempre m’han seduït. Jo em faig la meva pròpia cursa, així. 

Sabent, però, que el marge de millora serà mínim –fent curses es millora molt-, prefereixo fugir amb la Irene mentre parlem de com i on serà el proper passeig. Prefereixo sortir sol, mentre faig caca sota un arbre sense la pressió d’un rellotge, o perquè no, sortir sol per millorar la sortida anterior.


Queda molt per aprendre, queda molt per gaudir. Però veient i escoltant entre setmana totes aquestes coses estranyes que feu cada cap de setmana, cada cop sé amb més certesa que el meu lloc està ben lluny d’això.




El meu lloc està passejant per la Vall d’Aran sense trobar ningú en 4 dies. Pujar al Grand Paradiso, i quedant-me a 3.999m d’alçada per no haver de fer un tram exposat, sense por a haver d’explicar que no he fet un quatre mil. Plantar la tenda de campanya als peus del Monte Perdido mentre juguem al hacky, o a les muntanyes de Reine, a les Lofoten, mentre miro el mapa de la següent història.







De totes maneres, haig de preparar bé Els Bastions, que coi.
Així que com sempre, tot això que escric és merda pura.

Papa, surt a passejar per dalt de casa. Llegeix encara més. Ves amb la mama a dinar a restaurants que estiguin oberts, i sinó cap a casa.

Gaudeix molt.




@kungfujete

2 comentaris:

  1. Cada cop tinc més clar que 2-4 curses (Neorural, Andorra i 2 més), entrenar el que es pugui/vulgui i la resta gaudir, gaudir i si potser a 3.000m i amb qui vols millor.

    No em val la pena fer 100 curses, entrenar 24h i fer la marató en Xhores.

    ResponSuprimeix
  2. Capullo primaveral. Et faré cas, si més no ho intentaré. Aquesta nova carrera, comença al juny, a finals de juny, per ser exactes, en el naixement de l'estiu.

    ResponSuprimeix