“Manolete, si no sabes torear, para qué te metes”.
Falten sis dies per acabar els Jocs Olímpics de Londres 2012. Ja feia dies
que volia escriure aquesta carta, però m’haguéssiu titllat de pilota. Ara
l’escric perquè em titlleu de pilota, i a més, d’oportunista.
He seguit els Jocs Olímpics com cada quatre anys. Amb devoció i fanatisme.
Des de la salvatjada de la final dels 100 metres amb un pletòric Usain Bolt,
fins a les classificatòries de totes les modalitats de tir. M’ho he tragat tot.
Va, feu la broma fàcil.
Però hi ha una cosa d’aquests Jocs Olímpics que m’ha desconcertat molt. Els
periodistes que els comenteu.
La part oportunista bé ara, aviso. Suposo que tots esteu al corrent de
l’absurditat on hem arribat arrel de les declaracions a la contra del Diari
Ara, de l’Àlex Fàbregas, jugador català d’hokey herba a la selecció espanyola.
El pobre nano ha hagut de tancar el seu compte de Twitter degut a les múltiples
amenaces de mort dels ignorants i eixelebrats de torn. Una colla de desgraciats
i fills de puta que no han entès absolutament res. Uns paios que no són ni tan
sols capaços d’amagar la seva mediocritat i la seva ignorància davant un
professional que l’únic que vol és arribar el més alt possible en la seva
feina, l’hokey herba.
Doncs resulta que, a part d’aquests imbècils analfabets, hi ha una colla de
professionals que s’han sumat al
carro. Persones que es fan dir periodistes perquè un dia els hi van donar un
paper on ho posava. Paios mitjanament contrastats en el món de la informació i
l’esport, opinadors i veus que arrosseguen d’altres veus. Incompetents,
inútils, incapaços, miserables i mesquins que no han entès res tampoc, o no ho
han volgut.
Manuel Esteban, conegut com Manolete,
treballador del diari As (no em surt de la polla anomenar-lo periodista), va
tenir un moment d’or ahir a Twitter. El paio, sense ni tan sols pensar en
el ridícul espantós que suposava, va dir: “Muy
mal Cesc con sus teorías de la selección y Cataluña. No debería contar con su
persona para las próximas convocatorias. Metedura de pata.” La puta de Déu.
La mare que m’ha parit. Metedura de pata,
diu. Ser periodista esportiu, confondre Cesc Fàbregas amb Àlex Fàbregas, i demanar, tan tranquil
l’execució d’en Cesc de La Roja, és
per donar-li la medalla d’or olímpica immediatament. El puto Pulitzer en periodisme d'investigació. Un geni. Gilipolles.
D’altra banda, tenim la part que vosaltres en direu fer la pilota. No em dedico
al periodisme, ni molt menys, així que me la pot arribar a suar bastant que un
periodista valori el que dic d’ell o no.
Aquells periodistes i professionals que informen. Que no comencen els Jocs
Olímpics preguntant -o afirmant- quin serà el nombre de medalles que guanyarà
Espanya. No van pel món fotent el ridícul amb el “Soy espanyol, ¿a qué quieres que te gane?”. Contrasten la
informació, contesten a les preguntes, analitzen i parlen objectivament dels
esportistes, independentment del seu país d’origen, perquè senzillament saben
què suposa arribar a uns Jocs Olímpics. Saben com és de difícil arribar-hi.
Saben com costa perdre una medalla, i sobre tot com costa guanyar-la. Deixen el
forofisme a casa, per quan jugui la
seva filla a futbol els caps de setmana. I fins i tot ni això.
Sí, parlo de gent com la Loles Vives, per exemple. No és periodista em
direu. Correcte. Però és capaç d’escriure meravelles com aquesta sobre les
pròtesis de la polèmica d’Oscar Pistorius: Oscar Pistorius. Informació contrastada, àmplia i de qualitat. Va ser atleta, i a més, és biòloga
i nutricionista. O el seu marit, en Martí Perarnau. Professional en majúscules. Si no vaig errat, ell va ser el cap de premsa als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. I a més, va
participar a les olimpíades de Moscú el 1980, i va ser campió d’Espanya en salt
d’alçada amb 2,21 metres. Entre d’altres coses. O personatges com Fernando Arrechea, un espectacular expert historiador en olimpismes varis.
Òbviament n’hi ha d’altres de molt bons. Veritables experts i informadors
olímpics. Els he volgut triar a ells tres perquè són amb els que més he aprés
aquests dies d’olimpíades.
No ho sé, nois. Amb aquests exemples només vull dir que alguns foteu molta pena,
i molta vergonya. De debò no sé si voleu que els vostres fills s’assemblin
professionalment a vosaltres, o potser a algú com la Loles, en Martí o el
Fernando. Jo no en tindria cap dubte si el meu fill hagués de ser periodista
esportiu. Segur que la Marta està molt orgullosa dels seus pares. Moltíssim.
I el pitjor de tot no és que en aquest país existeixin aquests dos tipus de
perfils periodístics. El pitjor de tot és que existeixi el primer cas, i que a
més, sigui el majoritari. Directors de diaris, presentadors de ràdio, articulistes
i columnistes en els mitjans esportius més venuts del país. Presentadors i
col·laboradors de programes esportius de televisió, els presentadors de la
secció d’esports de les notícies, enviats especials. Tot un llistat immens d’incompetents
que assenten càtedra i fan de la seva vulgar i vergonyosa paraula un dogma.
Adoctrinant i donant lliçons d’absolutament res. De vergonya aliena com a molt.
Només em puc acomiadar amb allò de “Manolete,
si no sabes torear, para qué te metes”.
