"La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots?"
27 dies. Aquest
és el temps que em queda per ser en algun indret del recorregut de la Rialp
Matxicots 2013. La meva primera Marató de Muntanya. Estic cagat, nois.
Ara fa uns 8
mesos aproximadament que em va donar per enganxar-me (seriosament –LOL– ) a això de
córrer per muntanya. I aquí em teniu, comptant els dies i les hores per estar
patint i gaudint –espero que a parts iguals– a la Rialp Matxicots.
La pregunta aquí
seria què polles hi foto jo a la Matxicots? Sempre he fet muntanya, és cert. Si
no ha estat en bici, a estat en esquís de muntanya, o fent la croqueta. Però
corrent? A mi no m’agrada córrer. De fet, odio córrer. Però estic enamorat de
la muntanya, i entenc que córrer-hi és una altra manera de veure més muntanya
en un temps més curt.
Temps era temps
quan feia quatre curses mal comptades per asfalt de cara a la Operació Bikini,
o per preparar una mica l’hivern abans de calçar-me els esquís de muntanya. Fins que
passejant per twitter vaig conèixer una
colla de bojos que bevien cervesa i corrien per muntanya. Tot just, en Santi estava preparant la primera
edició de La Neorural. Encara sense conèixer-los gaire, i amb timidesa, l’hi vaig
demanar si li feia res que m’afegís a l’avituallament que els Koales havien
preparat . Tenia molta curiositat per saber com funcionava això de les curses
de muntanya, i com era l’ambient real que em transmetien aquests tarats via
2.0. Dit i fet, em van obrir els braços sense pensar-s’ho gens.
I allà em teníeu
a mi, al bell mig de la Serralada de Marina,
disfressat de no sé què, amb uns paios que no havia vist mai, bevent cerveses
com a maleïts bàrbars, preparant l’avituallament per a que la gent seriosa
pogués agafar forces per tirar amunt.
I aquest va ser
el punt d’inflexió. Vaig sortir a córrer primer una mica, alternant amb asfalt.
Després una mica més. Amb més desnivell. Més corriols. Més felicitat. Des d’aquell
dia tampoc és que m’hagi tornat ni un Koala, ni un Jabalí. De fet, sóc un drama
corrent. Ja us dic que no m’agrada córrer. Però quan sóc allà tirat, sovint
sense saber molt bé ni on paro, me la porta ben fluixa tot el que passi fora.
Però clar, tot
això no és garantia de res. I encara menys garantia d’acabar una marató com la
Rialp Matxicots. El màxim que hem fet són algunes Punk Trails, i rutes llargues
pels Pirineus. Ha tocat entrenar fort aquests darreres mesos. Però sempre tens
la sensació que mai és suficient. Sempre necessites més. Jo no m’hi veig d’aquí
27 dies fotent 3.000 metres de desnivell positiu.
I no serà perquè
no hagi fet coses pitjors. He fet coses pitjors en quilometratge, i coses molt
pitjors en desnivells. Però mai ho he ajuntat en un sol dia. I ni molt menys ‘lluitant’
contra un cronòmetre. Que sí, que la
lluita contra el rellotge no s’ha de tenir en compte i bla, bla, bla. Però la
normativa és clara: 12 hores per acabar. De fet, et planteges si realment estàs
preparat per ni tan sols acabar. D’acord, 12 hores és temps suficient per
acabar més o menys caminant. Però un té un punt de dignitat i orgull.
Inicialment volia acabar en menys de 8 hores. Ja us dic ara que, veient com avancen els dies i l'entrenament, no acabaré ni de lluny per sota
de les 9 hores. Eh, i preocupat! Pels
collons.
I per seguir
treballant aquest ha estat el darrer entrenament en condicions que he fet. Un
passeig amb els Cata de Maltas. Sí, un nom peculiar, però que diu molt del
conjunt d’individus degenerats que són. Uns fills de puta que m’estimo com
germans i que cada any aprofitem per reunir-nos per fer una ruta en bici o a
peu, amb l’excusa de fotre’ns molts litres de pa líquid. Aquest any ha tocat droga
dura. Una ruta en bici que olorava a 235km amb 6000 metres positius i 7
persones. I que va acabar sent alguna cosa semblant a un trio de 200km amb uns
4.500 o 5.000 metres positius pel Parque Natural del Posets - Maladeta. I en
acabar, unes cerveses, i cap a dalt un altre cop a fer desnivell al Parque Nacional
de Ordesa y el Monte Perdido. Un puto èxit.
Sempre hi ha temps per fer el monguer als peus del Monte Perdido (3.355m) |
Tram final d'ascens al Balcón de Pineta |
Pa líquid |
#simiribonanit |
Resumint, que em
queden 27 dies per entrenar fort, a no ser que vulgueu llegir una crònica
lamentable de la Rialp Matxicots.
Eh, i sino sempre
podré dir que el meu principal objectiu és fer La Neorural a finals d’any,
retornant als origens!