"Patiu, i que ells s'ho perdin"
No em puc considerar corredor de curses d'ultrafons, o
corredor de muntanya. Ni molt menys. Un aficionat. Els meus màxims objectius
assolits han estat petits reptes sense interès i uns quants cims amb esquís de
muntanya. Pensareu que no sóc el més indicat per escriure d’això, potser amb
raó. Però tampoc ho és en Salvador Sostres, i bé que ha escrit un lamentable i
vergonyós article al respecte. I això que el paio no es veu la polla des de fa
segles de la panxa que té.
M’agrada sortir a córrer per la muntanya, sobretot
aquells dies amb el ferm humit per la pluja. Amb aquella olor. En Kilian
Jornet, que parla amb les muntanyes, diu, segur que ha detectat que és en
aquests dies molls quan la muntanya està més contenta.
El passat 29 de setembre es va celebrar la Ultra Cavalls
del Vent. Una bogeria de 84 km de distància, amb un desnivell acumulat de
12.180 metres. 6.098 metres positius. 960 inscrits. 960 herois. També les 670
persones que van abandonar són, per a mi, uns herois. La preparació que han fet
per poder, ni tan sols, estar a la línia de sortida els avala per formar part
d’aquesta categoria d’herois. Amb pluja, fred i boira per fer-ho més èpic.
Teresa Farriol, de 38 anys, va morir per hipotèrmia. Alguns dels corredors
la van trobar en estat d’inconsciència prop del Refugi Lluís Estasen, cap al km
55. Va ser traslladada a l’Hospital Sant Bernabé de Berga, on va morir. Des
d’aquí m’uneixo al condol a la seva família i amics. I a tots els
organitzadors, participants i seguidors de la Ultra Cavalls del Vent, i les
curses de muntanya.
Una bogeria, és el que pensem tots aquells que no som capaços d’entendre el
que significa una cursa així per a aquestes persones. I no ho entenem, i els
classifiquem de bojos insensats, simplement perquè nosaltres no som capaços de
fer-ho. No som aptes ni tan sols per plantejar-nos fer res semblant.
La gent que estava a la sortida de la Ultra Cavalls del Vent estava
preparada. Física i mentalment. Tots i
cadascú d’ells portava una preparació conscient i adequada. Els que fem
muntanya, sobretot en èpoques difícils meteorològicament, estem exposats a
certs perills. Diuen que això és el que ens enganxa a tornar-hi. Una tempesta,
el fred o la calor, la boira, un allau. Són coses que apareixen. I es poden
predir. I en som conscients i ens preparem responsablement per afrontar-ho el millor
possible. Però a vegades no pot ser. I ja està.
Gent com Salvador Sostres, o aquells que posen en dubte la validesa dels
corredors d’ultrafons i practicants de la muntanya no ho entendran mai. Però
tampoc n’hem de donar més voltes ni explicacions. El PSC d’en Pere Navarro tampoc
no ha entès res, i no en farem un gra massa.
Seguiu sortint a córrer sota la pluja, amb aquella olor. Seguiu
preparant-vos amb aquesta responsabilitat. Sortiu i gaudiu, que va dir Déu.
Patiu, i que ells s’ho perdin. No us atureu.
Teresa, descansa en pau.
