divendres, 18 d’octubre de 2013

Seguir el camí

"Així que, per què no?"

Avui m'escric a mi mateix. Bé, i als que heu contribuït a les meves darreres històries per a no dormir. Ara fa 11 mesos que vaig fer la primera visita a lEspai Tortuga. Per aquelles èpoques jo no era capaç de córrer dos quilòmetres seguits sense plorar. El meu genoll era un drama, una tortura. Tenia la Behobia – San Sebastián, i no em veia capaç d’avançar. Ho passava realment malament. No m’ho passava bé. Vaig anar a que el druida fes màgia, com a darrer recurs. Era un dimecres, i la cursa era diumenge. La Behobia – San Sebastián la vaig acabar. Però, tot i així, sincerament, no confiava gaire en que tot això sortís bé.

I aquí estem. Ni un any després. Em sap greu no tenir un registre de les hores que he passat a la muntanya. Amb esquís, en bicicleta, caminant, corrent. Tant se val. Moltíssimes hores de muntanya d’ençà d’aquell dia. I no només les curses, les PunkTrails o la Rialp-Matxicots (el meu gran èxit personal). 


Parlo també d’aquelles sortides sense ànim de res més que passar hores allà dalt. El Posets, el Monte Perdido, el Balcón de Pineta, les rutes caminant o corrent pel Cadí-Moixeró, les esquiades per la Val d’Aran o el Principat, la Pirinés Epic Trail




No ho sé, és igual. Moltes hores....





De tant en tant m’ho haig de recordar, per saber de què he estat capaç. I per dirigir-me cap al següent destí. Ara vindrà una altra Behobia – San Sebastián, un any després d’aquell dia màgic. Després intentarem fer la Marató Pirata de Montserrat. La Neorural, aquest any corrent.

El genoll ja no em fa mal. Així que, per què no seguir endavant. Xerta? La Mallorca 312? Per què no?

                                


Ara m’ho passo bé. Sóc feliç allà dalt. Pateixo, gaudeixo i sento coses noves. Amb els amics que m’han acompanyat durant anys. I amb els amics nous que he fet en aquesta, de moment, curta aventura. I m’agrada. Ells són part d’aquest camí. De fet, me l’han ensenyat ells, el camí.

I ara, comparteixo quilòmetres amb la Irene, poc a poc i bona lletra. I això és el que em fa ser feliç, no té més misteri.

Així que, per què no?



@kungfujete

Cap comentari:

Publica un comentari