dimecres, 18 de desembre de 2013

La Neorural 2013


"Riure i patir és necessari, i obligatori"



Vaig arribar tard. Espantat i sense saber ni cap a on anar. De fet, aquells primers minuts vaig estar temptat de ni tan sols aparcar, i girar cua cap a casa. No hi pintava res a Santa Maria de Martorelles. Aquest passat diumenge va fer un any d’aquell diumenge, i tocava celebrar-ho.

Venia de dos dies difícils: sopars de feina, d’amics, dormir poc i malament. I venia de pràcticament un mes sense moure ni un dit. La lesió del maleït genoll a la Behobia em va desmotivar molt, moltíssim diria. Fins al punt que només vaig sortir a entrenar un parell de cops en el darrer mes. I per obligació, sincerament.

Set del matí en peu, havent anat a dormir a quarts de tres. M’esperen 25Km de corriols amb uns 1.500 metres de desnivell positiu per endavant. Un despropòsit si tenim en compte l’estat de forma i, sobre tot, l’estat anímic. Però alguna cosa em deia que La Neorural reforça.



Aquest cop sabia on havia d’anar, coneixia la gent i em sentia còmode. Vaig fer un cafè amb en Pati i l’Esteban per tal d’ultimar detalls. Els detalls acostumen a ser uns riures per alliberar endorfines, que ens faran falta. Ens anem trobant tots a la línia de sortida. Els de cada dia, i els de quant temps sense veure’t. Comento amb el Polo i el Ruben qui farà el ridícul a la juguesca del dia. Probablement els dos acabaran fent el mateix ridícul, cap ridícul.  

Tret de sortida. Surto a un ritme tropical. Calma màxima. He parlat molt amb en Santi i la Rosa aquests dies. A més, fa un parell de setmanes vaig venir a fer un petitíssim reconeixement dels camins, i sé el que m’espera. El Santi ja em va avisar que havien fet alguna modificació de recorregut, i que ja començava amb un corriol dur al primer quilòmetre. Vaig anar fent via molt tranquil·lament fins que tocava baixar a la Font Sunyera, al primer avituallament. Allà ja em vaig sentir força millor i vaig començar a tirar una mica més.  I fins a la pujada de la torre de guaita, cap al quilòmetre onze, em va costar moltíssim arribar-hi.  



Els que invertim més temps en fer camí tenim l’avantatge que també podem gaudir més temps del paisatge. A La Neorural, tot i estar a tocar de Barcelona, les vistes són un regal. La Muntanya Màgica, Montserrat, allà al fons traient el cap entre les boires del matí. I cap a l’altra banda, la Ciutat Comtal governant el Litoral. Ho contemplo mentre m’hidrato bé. I a partir d’aquí la cosa canvia.



He invertit molt de temps en fer aquest primer tram. Certament podria haver intentat estrènyer més les dents i guanyar alguns minuts. Vaig anar fent via. A la zona de les vinyes i els corriols que vindrien vaig volar. M’ho estava passant pipa tot i el mal de genoll que cada cop era més tortuós.

Cap al quilòmetre tretze o catorze ja podia escoltar amb claredat als Koales. Vaig riure i crec que vaig parlar en veu alta, alguna cosa així com “putos bojos genials”. Poc em va durar la felicitat, perquè la pujada eterna del quilòmetre quinze se’m va travessar de mala manera. I em preocupava perquè no tenia gaire marge de maniobra fins arribar a la pujada del Castell.

La pujada del Castell l’any passat la vaig fer en baixada, disfressat de noia, amb un tambor a la mà i borratxo. Ara tocava pujar-la, com es pogués. A mitja pujada vaig parar a agafar aire perquè estava rebentat. Però també per escoltar les veus del Raül i en Jordi, els Koales que em van acollir fa un any allà dalt. En un mil·lisegon fas balanç de l’any, somrius i agafes aire per escalar cap amunt. Riure i patir és necessari, i obligatori. 



Fins que et trobes al desgraciat del Junior oferint-te gintònic en una ampolla d’aigua, al Jordi cridant, el Raül vestit de porno-monja abraçant-te, un paio vestit de plàtan oferint-te una cervesa. I llavors penses que són els minuts perduts millor invertits de tota la cursa.
                                                                                                                                                                               
 


Vaig xalar moltíssim al tram final. Un podria pensar que les forces ja no estan per fer l’animal. Jo l’anomeno L’Efecte Rialp. Allà, del quilòmetre trenta-i-llarg fins al quaranta-cinc vam anar com una moto, massa i tot potser. Aquí tres quarts del mateix. A les baixades ni m’ho pensava, tot i que no es caracteritzen precisament per ser fàcils. I a córrer com un boig, amb moltíssimes ganes de veure als amics a l’arribada.



El Santi va ser al primer que vaig veure i abraçar en creuar l’arribada. Havia de ser així. Ell m’ha portat fins aquí 365 dies després. Un any després només puc dir que sóc millor persona. O pitjor, segons l’Esteban. Però ser pitjor estic segur que és bo. En Santi, la Rosa, l’Esteban, en Raül, el Polo, Miguel, en Pati, la Míriam i el Ruben, la Marta, en Carles, l’Oscar, en Jordi, els Pau’s, i tota la resta m’heu fet pitjor. Gràcies.

Aquest diumenge només em va faltar el dorsal 14. La Campoy. La que em pinta la cara en tot. La que em renya si no m’ho passo bé. La enginyera que fa que tot això funcioni i tingui sentit. És vital. Ha estat dur, però ha pagat la pena. Calça’t, que ens ho passarem bé. 

@kungfujete




Gràcies a l'Equip que fa possible La Neorural. A tots: Santi, Rosa, resta d'organitzadors, voluntaris d'aparcametns, als que ens repartíeu el dorsal, voluntaris d'avituallaments, encarregats de marcatge, als que ens avisàveu que anéssim al tanto a les baixades, a les noies que animaven al darrer quilòmetre, als serveis mèdics, als que vareu fer les botifarres. Un cop més, un èxit.




1 comentari:

  1. El buenismo ha muerto. Cuánto más peor seas, serás mejor persona. Y cuánto mejor persona... lo mismo te querremos los amigos. Tu escojes (y yo me entiendo). Enhorabona !!

    ResponSuprimeix