Tothom li diu que ara li toca gaudir

               "Tothom li diu que ara li toca gaudir"

El meu pare es jubila. 

És jove per fer-ho, però es jubila ja. En uns mesos. Tothom el felicita. Tothom li diu que ara li toca gaudir.

I aquest matí, després de la bona nova, he llegit això de l’Esteban. I entre una cosa i l’altre, he decidit tornar per aquí a fer-me entendre quatre coses.

El meu pare va començar a treballar en aquesta empresa quan tenia 15 anys, si no recordo malament. I ara el feliciten. El feliciten, sobre tot, perquè ara li toca gaudir. No el feliciten perquè plega, el feliciten perquè és ara, al final, quan podrà gaudir bé del que li agrada.

I a l’Esteban, si us fixeu, li passa el mateix: no sé quants anys després d’estar allà amb el neoprè, sense barba ni canes, s’auto-felicita per haver après com afrontar el vaivé de la vida.

I he pensat –segurament malament, aquí està la gràcia- que encara em falten uns quants anys per apropar-me, sobre tot, on és el meu pare, i també on és l’Esteban, però que vull anticipar-me: aprendre a entomar el vaivé de les onades i gaudir-les.

Segurament aquí recau la paradoxa: com que encara sóc jove no sóc capaç d’entendre ni per on venen les onades, ni capaç de gaudir-les. Però el primer pas deu ser intentar-ho, com sempre.

Abans em passava el maleït dia mirant pàgines webs de curses. M’interessava saber qui hi anava, qui l’havia fet, volia córrer això, córrer allò, inscriure’m a no sé què per no sé quin absurd motiu.

Ara sé que l’any es reduirà a tres, quatre, cinc curses en el millor dels casos. I això no vol dir que no surti a córrer ni a entrenar. No vol dir que hagi perdut l’interès. Vol dir que no m’interessen. Força diferent. Ara agafaré un mapa, buscaré indrets que sempre m’han seduït. Jo em faig la meva pròpia cursa, així. 

Sabent, però, que el marge de millora serà mínim –fent curses es millora molt-, prefereixo fugir amb la Irene mentre parlem de com i on serà el proper passeig. Prefereixo sortir sol, mentre faig caca sota un arbre sense la pressió d’un rellotge, o perquè no, sortir sol per millorar la sortida anterior.

Queda molt per aprendre, queda molt per gaudir. Però veient i escoltant entre setmana totes aquestes coses estranyes que feu cada cap de setmana, cada cop sé amb més certesa que el meu lloc està ben lluny d’això.

El meu lloc està passejant per la Vall d’Aran sense trobar ningú en 4 dies. Pujar al Grand Paradiso, i quedant-me a 3.999m d’alçada per no haver de fer un tram exposat, sense por a haver d’explicar que no he fet un quatre mil. Plantar la tenda de campanya als peus del Monte Perdido mentre juguem al hacky, o a les muntanyes de Reine, a les Lofoten, mentre miro el mapa de la següent història.

De totes maneres, haig de preparar bé Els Bastions, que coi.

Així que com sempre, tot això que escric és merda pura.

Papa, surt a passejar per dalt de casa. Llegeix encara més. Ves amb la mama a dinar a restaurants que estiguin oberts, i sinó cap a casa.

Gaudeix molt.

@kungfujete

La Neorural, vol. III

              "que sigui com és sempre"

Per fi. Per fi s’ha acabat calçar-se les vambes i sortir a córrer a la muntanya. Ara toca encerar els esquís, revisar les pells de foca, canviar els paisatges, les olors i els colors, els ritmes.

I ja escric això amb calendari a la mà reservant, per si de cas, els caps de setmana de Xerta, del Congost, Cap de Creus, Trencacims, Ulldeter, Matxicots, i ja ens plantaríem de nou a La Neorural. Jo què sé, som així. No ens en podem estar, com a mínim de planificar-ho i il·lusionar-nos.  

Ahir vam tancar l’any amb La Neorural. Tercer any, tercer èxit. Aquest any amb algunes modificacions, crec que molt encertades, i que deixaven la cosa en 28km i escaig , 1.600m de desnivell positiu, i 1.600m de desnivell negatiu. Recalco això últim, perquè aquí, els corriols de baixada, enfangats, plovent i arrelats s’han de tenir en consideració.

Perfil oficial de La Neorural

Esperàvem molta més pluja, gairebé dramàtic, però no. Sí, va ploure i feia vent als punts més elevats encarats a llevant, però els boscos i els camins tenien un aspecte meravellós. Vestit de gala per a les grans ocasions. Tret de sortida.

Així, el perfil, fa més gràcia

Un dia, no sé quan, vaig tenir la brillantíssima idea de proposar una aposta a la Campoy: “Et guanyaré a La Neorural. I no només això, sinó que et trauré més de 15 minuts.”. No sé perquè obro la boca: “Què? D’acord. Si no em treus 15 minuts em pagues un cap de setmana tot pagat on jo vulgui”. Endavant. Crec que ho vaig dir als voltants de la Rialp Matxicots. Allà estava en forma, i si La Neorural hagués estat al dia següent no estaríem aquí fotent el ridícul.

És ben bé que des de la Rialp Matxicots no he entrenat gaire, per no dir gens. Alguna sortida mal comptada amb certa decència, una cursa deplorable i algun passeig a alta muntanya per respirar fort. Però res digne de ser, ni de lluny, un entrenament per a La Neorural.

La meva tàctica era clara: Avança’t al principi, queda per davant d’ella al típic tap que es forma en el primer quilòmetre, i aprofita les baixades. Però res. Avui sí que hi havia cap, però no pota. Vam anar fent la goma tota l’estona; ella passa a les pujades, jo passo a les baixades, però no acabem de distanciar-nos. Ens acompanya en Krlos. Des d’aquí vull agrair-li la seva ajuda, crec que ahir no hagués acabat si no hagués estat tibant de mi.

Gràcies Krlos, la destrucció ja era evident

Cap al quilòmetre 12, ja veig que això no hi ha per on agafar-ho. Pujant a la Torre de guaita ella va molt fina, i ja la perdo. Ja em vaig reorganitzant la economia per saber on i com hauré de pagar el cap de setmana de l’aposta.

Vaig fent, com bonament puc, amb la intenció de plegar. Però tot i estar patint com un miserable, m’ho estic passant com un nen. Pateixo a la pujada, però sé que ràpid ve un corriol enfangat, utilitzo els arbres i les arrels per impulsar-me encara més. Fa olor a humit, va plovent, ara para, ara hi torna, però no molesta. Al contrari, les condicions són de dia perfecte, i el recorregut és immillorable.

Van passant els quilòmetres i, amb la Campoy ja ves a saber on, arribem al punt tràgic: la pujada al Castell. Aquella pujada no em fa por, no se m’ha fet mai dura, ans al contrari. El que em fa por és la banda d’eixelebrats que hi ha a dalt: Els Koales, amb els seus tambors, les seves Voll Damms i la coneixença de la meva aposta amb la Campoy, i el conseqüent i sonor escarni a la meva persona. Després, la Campoy uns minuts més enllà, em confirma que ho ha sentit tot, i que s’ha descollonat fort. Gràcies per tant, sou una colla de ben parits.

En definitiva. Una altra Neorural acabada. Ahir pensava quin seria el meu top 3 de curses en les que he estat. A mi m’agrada l’alçada, el terreny dur de l’alta muntanya. No sóc de boscos humits i terrenys baixos. Però si penso bé en el que aporten les curses, on estan situades, com són els recorreguts, l’ambient, l’atenció al corredor, i ho valoro en funció de les endorfines generades en el meu cervell, el meu top 3 per aquest 2014 seria:

1. Rialp Matxicots

2. La Neorural

3. Ronda dels Cims

De la primera no puc evitar estar-ne enamorat. La tercera no l’he fet sencera, però en conec bé el terreny, n’he fet molts i molts trams, i vaig fer-ne el seguiment de l’Esteban. I per a mi és la cursa per excel·lència. Però La Neorural, sent en un indret on a priori no gaudeixo tant i no s’hi espera gran cosa, té quelcom especial que la fa immillorable. 

La Neorural, a tocar de l'infern.

Només desitjo que hi puguem ser cada any, que sigui com és sempre. Que els organitzadors i els voluntaris, des del pàrquing fins al darrer avituallament, tingueu sempre aquesta debilitat per exigir-vos sempre el vostre màxim per fer-nos gaudir així. Que arribin els darrers corredors, destruïts després de passar-ho francament malament i arranqueu aquell somriure amb una ovació de traca.

Em consta, i sé, que els organitzadors ho passeu amb nervis, amb tensió i fins i tot no dormiu la nit abans, pensant i desitjant que tot vagi bé. Estigueu tranquils, ho heu aconseguit un any més amb escreix. Ningú pot sortir-ne decebut, ni tan sols jo, que em costarà car per culpa d’una aposta absurda. Ja fa dies, setmanes, que no tinc ganes de sortir a córrer, però ahir me les vàreu tornar.

I no acabaré això sense donar les gràcies a la Campoy. Gràcies per donar-ho tot, sempre. Ahir sí que vaig somriure fins i tot veient que no et puc seguir. Seguirem passant-ho així de bé. 
I ens fotrem un bon cap de setmana.

Que tingueu un bon hivern!

Salut i pota,

@kungfujete

Que corri sa tia

Avui tenia la necessitat imperiosa de sortir a estirar les cames. A poder ser, quelcom més o menys digne. Al final uns 20 km amb 1400m+, incloent el Km Vertical de la Sitja del Llop, al Montseny.
Doncs sí...

Vistes des del Turó de l'Home

Arribat a casa, res de nou. El que ja sabíem. Ganes infinites de plegar. De deixar ja aquesta broma de mal gust que m'arrossega des de que vaig acabar la Rialp Matxicots. No tinc ganes de córrer, n'estic força tip de camins, corriols, pedres, terra, branques, més pedres, més corriols. Prou. No en tinc ganes.

Els colors de plegar-ho tot

El mar roent des del Montseny

Em ve de gust calçar-me els esquís, les pells de foca i anar tirant. Aquí sí que sense cap presa, mai. Trepitjar la neu, acabar cabrejat del pes del tantíssim material que es necessita per fer una simple sortida. Tinc ganes de passar fred, i queixar-me per passar-ne. De canviar de colors, d'olors, de paisatges. Això és el que em ve de gust ara.

Queda només una cita amb els corriols, les pedres, les branques i la mare que em va parir. La Neorural. No hi estic obligat, i el meu cap em demana plegar ja, deixar-ho estar. Però La Neorural és la cursa que em va obrir, en el seu dia, les portes a "això de córrer per la muntanya". A més, la considero, fàcilment, entre el top 5 de les millors curses del país. Així que hi serem.

Hi serem per la cursa en sí, però sobretot perquè és una cursa on s'està envoltat d'aquests paios que corren, i que han acabat esdevenint amics. I hi serem perquè, a més, tinc una aposta pendent. Una aposta amb la Campoy, que de ben segur perdré. Però aquí sempre paguem els deutes. A plaer, aquest cop.

Ara, també us dic que el dia 30 de novembre a La Neorural sortiré a donar-ho tot, i no regalaré pas ni un metre. I això ho saben a Santa Maria de Martorelles, a casa meva, a Honolulú i fins i tot els 25 habitants del poble més petit de Catalunya, a Sant jaume de Frontanyà.

I hi posarem fi fins no sé quan. Fins que en torni a tenir ganes.

Montserrat, al fons, des dels darrers metres cap al Turó de l'Home

Ultra Trail del Catllaràs

"S'havia acabat per a mi"

Dissabte, mentre aguantava les llàgrimes de dolor, m’anava dient que no escriuria ni una línia sobre l'Ultra Trail del Catllaràs. Tant de patiment no mereixia tornar a ser recordat. Però tampoc és just. Aquestes coses també formen part del camí.

Mala idea va ser calçar-me amb tant poc temps de marge unes botes dures d’alta muntanya. Ens va enxampar el temps, i les necessitàvem per poder afrontar els dies de travessa per la Vall d’Aran dues setmanes abans del Catllaràs. Imaginava la típica ferida de taló, amb la pell aixecada. Cap problema. El problema va venir quan vaig assabentar-me que també hi havia fissura interna de l’os. Vaig intentar tractar-ho amb en Santi a l’Espai Tortuga, i fins i tot fer alguns invents d’enginyeria tèxtil per poder ser a la sortida. Però no va sortir bé.

En qualsevol cas, s’havia d’intentar. Em feia molta il·lusió fer la meva primera Ultra. Pot semblar que 55 quilòmetres no són tants. Però quan es presenten amb 4.000 metres de desnivell positiu per endavant, la cosa canvia. Nerviós, amb aquella preocupació de si sortirà bé. Tret de sortida.

Es va sortir a un ritme de bojos. Ja em van avisar que el ritme a Can Klassmark era dur, i que segurament aniríem al vagó de cua. Així va ser. Tota l’estona entre els darrers 10 o 15 corredors, però –sota el meu criteri– a un ritme molt bo per poder assolit l’objectiu –acabar dignament–. 

A la primera pujada ja vaig notar que el taló no aguantaria. Però ni de lluny ho acceptaria, i molt menys assumir-ho tan aviat. Fins al primer avituallament el dolor es va anar situant i prenent posicions, i a partir del quilòmetre 13 allò no hi havia qui ho suportés. Vaig desfer-me els nusos de les vambes, i les vaig doblegar de manera que quedessin per sota el taló, com si fossin unes sabatilles d’anar per casa. Òbviament no tenia cap tipus de sentit fer els aproximadament 40 quilòmetres amb 3.000 metres positius que quedaven per endavant. Vaig intentar-ho tot. Encaixar el peu d’alguna manera que em permetés desplaçar el dolor cap a alguna altra zona menys tocada. El que sigui. Però era impossible. Cada cop em costava més seguir l’Oscar. Sort d'ell també  –haurem de tornar-hi, com aquell dia a Sallent–. 

Cada cop que inclinava el peu per fer la següent passa el dolor era més insuportable, i no portàvem ni 4 hores. S’ha acabat. Abans de la baixada cap a Malanyeu ho vaig decidir. Durant la baixada ho vaig intentar pair. No era just després de tant d’esforç per arribar aquí. No m’ho mereixia.

A l’avituallament vaig demanar unes tisores per tallar la part de la sabatilla que rosava el taló. Buscava, com fos, continuar. Ni que fos de la manera més absurda. Però no. Abandonament al quilòmetre 20, sense gairebé ni haver-me cansat. S’havia acabat per a mi.

Em van baixar a la Pobla de Lillet –infinites gràcies als nois voluntaris de l'avituallament de Malanyeu–. Allà, sol, emprenyat, trist, decebut, anava veient com arribaven els corredors del Trail amb aquella satisfacció. La que jo no havia pogut gaudir ni un minut. Vaig seure en un racó i em vaig obrir una cervesa, capcot, amb els peus a l’aire, amb la intenció d’absolutament res.

Llavors em va trucar el Santi: “La Campoy va de conya. Més fresca que una rosa i contentíssima”. La mare que la va parir. La Campoy s'estrenava. Estrenar-se al Catllaràs, així és ella. La meva idea era que ella anés amb la Rosa, xino-xano fent el Trail, i invertint al voltant de 7 hores, patint fort, però que gaudissin molt de la seva primera aventura.

Doncs no. La tia va sortir a donar-ho tot, com sempre. Va passar força davant, fins i tot va trobar-se amb la Míriam. Després, a les baixades, com era d’esperar, punxava. Però allà seguia donant-ho tot. Al final, va entrar amb la Rosa, les dues juntes, en 5h:27min. La seva primera cursa. El Trail del Catllaràs amb 30Km i 2.000m positius. La mare que la va parir.

Això em va animar. A ella li faria una il·lusió enorme veure’m allà animant-la a l'arribada, també estava nerviosa en la seva estrena. A la seva manera. S'ho va passar com una nena. Al contrari que a mi, a ella no li fan por aquestes coses. Ella només sap que s’ha de plantar a la sortida amb un somriure d’orella a orella. I a partir d’aquí sap que tot anirà bé fins al final, passi el que passi. És admirable, perquè jo sóc un desgraciat. Un fluix. Em pinta la cara en tot, i segurament per això me l’estimo tant. Ara ella m’ensenyarà a no fallar de cap, i jo l’ensenyaré a baixar sense por.

I farem el camí junts.

Nota: 

Encara no sé si em puc calçar unes vambes. Però tampoc sé si en tinc ganes. Només tinc ganes de recuperar-me, d’arreglar el taló.

Li llegia a l’Esteban: “Sólo quiero volver a estar en la línea de salida el año próximo para demostrarme a mí mismo que mi cabeza es mucho más fuerte que lo que fue el sábado”.

I una merda. No hi penso tornar. I de fet, no penso tornar a cap cursa de llarga distància que no es realitzi a alta muntanya. No em sento còmode entre boscos que no em deixen veure el camí, el cel o els núvols formant-se per fer-nos por. “Hauria d’haver estat a Ulldeter”, em repeteixo. Concloc que, si haig d’estar-hi moltes hores, necessito ser a més de 2.000 metres d’alçada.

Si tot va bé, propera parada Rialp-Matxicots.

Bones vacances a tots.

@kungfujete

  

Ultra Trail d'Andorra.

“La gente de montaña somos unos tipos huraños”

“La gente de montaña somos unos tipos huraños”, em deia fa unes setmanes el guarda d’un refugi de la Vall d’Aran. Doncs potser sí. Parlo en nom meu només, però diria que si ho generalitzo tampoc m’equivocaria. Som paios tancats, necessitem amagar-nos, misantrops, esquerps i sovint antipàtics. Uns més que d’altres, però tots passem moltes hores sols per allà dalt. I de ben segur que els aires de dalt són més aspres, i ens fan ser menys suaus.

Però hi ha quelcom màgic en tot això. A la vegada que ens intentem allunyar de tota aquesta bogeria, necessitem sentir-nos a prop de qui ens dóna calor. Ens tornem dòcils, emotius. Unes bledes. I això sovint ens passa entre els d'aquesta mateixa índole. Paios esquerps buscant el caliu d’altres paios esquerps. I us asseguro que funciona.

Fa ja uns dies que vaig tornar d'estar per la Vall d’Aran. Una bona travessa. Uns 105km amb uns 5.200 metres de desnivell positiu. Sempre per sobre dels 2.000 metres d’alçada de mitja, amb fred, neu, pluja, vent, boira i la companyia de la meva persona favorita. La Irene li fot actitud, sempre. Tant se li en fot que plogui, que haguem de creuar un riu amb ràpids a l’alçada de la cintura, o caure 100 metres pendent avall a una cresta a 2.650 metres d’alçada. Ella s'aixeca, somriu i li fot canya cap amunt. És ben boja.

         

   

     

Això de la Vall d’Aran va ser més extrem del que pensàvem. Volíem fer un petit stage de cara a la nostra estrena a la Ultra del Catllaràs, i de ben segur, si les nostres cames i el nostre cap assimila tots aquests dies, ho aconseguirem.

En acabat, i “per oxigenar les cames” vaig voler anar a fer seguiment d’una gent peculiar. Uns paios d’aquests, a priori tancats i esquerps, que es llencen a fer coses estranyes. Primer en Santi, a l’Ultra Trail d’Ulldeter. Tot i que ell no estarà pas d’acord, per a mi el resultat de la prova és el de menys. Les hores que vam passar junts allà dalt, barallant-nos amb el Bastiments, Bacivers o el Pic de la Dona van ser enriquidores. Allò que dèiem de buscar el caliu. Ell necessitava caliu, i espero que –un paio aspre com jo– li servís d'alguna cosa.

I aquest cap de setmana, un altre seguiment: el de la Ultra Trail d’Andorra. Aquest cop encara vaig amb la boca oberta. Noto com un estat depressiu. Aquella sensació que sovint tenim quan saps que alguna cosa meravellosa ha acabat. I tornar a començar després costa molt. Teníem una munió d'amics i companys corrent les diferents versions, però en Sergi, el Jordi, en Pati i l’Esteban feien la gran bogeria de la Ronda dels Cims (170Km / 13.000m D+). Crec que sobren les paraules, qualsevol cosa que en digui d’aquesta cursa serà una estupidesa.

En Polo i jo vam sortir de Barcelona en direcció a la cota 2.000 de Naturlàndia. Allà vam deixar el cotxe a les 22h de la nit, per anar en direcció al Pic Negre (2.645m) i anar a petar al Refugi de Claror, quilòmetre 103 de la Ronda dels Cims, on esperaríem a l’avituallament a que passessin els nostres companys.

Érem calçant-nos les vambes i endreçant la motxila amb el frontal i la roba d’abric, perquè la nit pintava freda i llarga. De sobte, un paio, de lluny, s’apropava a un ritme escandalós. Li demanem si és el primer, i en un to fresc i rient ens contesta que sí. A les 22:13h de la nit, era en Francesc Solé. Vam enfilar cap al Pic Negre cinc minuts més tard. 8 quilòmetres i 700 metres positius més enllà, el paio ja ens treia prop d’una hora. A dos peleles que veníem frescos com una rosa. Un escàndol. Vam pujar a un ritme agradable. Un ritme que ens va permetre al Polo i a mi parlar de tot una mica. Dues hores fins al refugi, sota la llum d’una lluna plena radiant, on gairebé no calia ni frontal. Dues hores de conversa que serveix per a que dos paios esquerps, rancis, haters, es donin caliu. Anàvem xerrant de la bogeria de la cursa, d’anècdotes d’altres curses, dels camins que havíem fet, del paisatge fred però agradable de la zona, de la feina, dels amics. I tot d’una ja érem al Refugi de Claror. Allà esperaven els voluntaris de la cursa. Una gent de la zona que de manera voluntària pugen allà dalt, i durant hores i hores vetllaran per tots i cadascun dels corredors que passaran per allà al llarg de les més de 60 hores que durarà la Ronda dels Cims. El respecte i l’agraïment per aquesta gent és màxim.

Poc a poc anaven passant corredors. El segon va passar a més d’una hora i mitja. Després anaven apareixent en comptagotes. Tots feien un aspecte ruïnós. Molt tocats, alguns desorientats i desencaixats. Ens demanaven a quin quilòmetre eren, on era el proper avituallament. Menjaven qualsevol cosa i seguien. Les nits en cursa són molt dures. Fa fred, vent, costa orientar-se i la muntanya no s’ofereix més enllà del que el teu frontal és capaç d’ensenyar. Costa molt i tot és més lent.

Esperàvem l’arribada de l’Esteban (19è de la general segons els nostres càlculs previs) cap a les 3 de la nit. Malauradament en Sergi es va haver de retirar per la maleïda fascitis que el persegueix de fa temps. De sobte, a aquella mateixa hora, vam veure aparèixer per la carena la llum d’un frontal. “Som-hi!”, cridàvem tots. I ja ben a prop ens va contestar: “Hombre, haters!”. Ens va canviar la cara. Ens va abraçar, va menjar una mica, ens vam fer una foto, vam riure uns minuts i va seguir endavant fent un salt a l’aire abans d'abandonar el refugi. Era el 14è. Però això crec que és el de menys. El que realment importava era la seva frescor, la seva energia. Segur que cansat, només faltaria, però de lluny era el més sencer, el més animat i el més content de les, aproximadament, 50 persones que vaig veure passar aquella nit. S’ho estava passant bé.

                        

El Polo i jo vam agafar una mica de calor vora la llenya del refugi, ens vam abrigar bé, i vam desfer el camí de nou fins al cotxe. Ens anàvem creuant amb corredors, alguns força tocats per la duresa de la nit, alguns encara tenien esma per saludar. I cadascú passava la nit de la millor manera possible. Vam arribar al cotxe als voltants de les 5 o 6 de la nit. Ens vam niar dins el sac i vam dormir fins les 10 del matí, sota un Sol del propi infern.

I aquí se’ns va aparèixer la verge. Bé, era la Queralt, però tant fa. La Queralt és com l’àngel de la guarda. Sempre que la veig em fa una il·lusió enorme. Només ens veiem en seguiments de curses, però li tinc molta estima. Sempre allà al peu del canó, seguint el Jordi. Literalment ens va despertar ella, i a més amb la gran notícia que en Jordi i el Pati passarien d’un moment a l’altre. “No pot ser”, vam pensar el Polo i jo. És de bojos que 7 hores més tard de veure passar l’Esteban tinguéssim la oportunitat de donar una empenta d’ànims al Pati i en Jordi. Vam acabar de treure les lleganyes dels ulls i allà van aparèixer. Rebentats, però amb aquella actitud i energia que els caracteritza. Crec que a ells els hi va fer molta il·lusió veure’ns allà, i això ja paga tot –el petit– esforç que vam fer el Polo i jo aquella nit. Els hi vam explicar bé el que els hi quedava fins a l’avituallament, els vam animar tan bé com vam saber, i van seguir amunt. La nostra cara crec que reflectia bé les ganes i el desig de que els hi anés tot molt i molt bé des d’allà en endavant.

Sortint d’allà vam anar a reposar forces. Un menú Grand Big Mac amb totes les merdes possibles que l'acompanyen. Una puta merda, però no havíem menjat res més que un Kit Kat, ja feia més de 15 hores. I d’aquí ja vam anar direcció a la meta. L’arribada del primer corredor, en Francesc Solé, estava programada als voltants de les 13h. 

Allà ens vam plantar a quarts de una. Anaven arribant els corredors de la marató. I de sobte, en Francesc Solé. Allà era, 30h:20min des de que va prendre la sortida. Una hora després apareixien per la línia de meta el segon, tercer i quart. Agafats de la mà. Sense disputar-se res. No val la pena després de 170Km i 13.000m D+ donant la volta a tot un país.

S’anaven succeint els corredors de les diferents curses. Tots ells uns valents només per enfrontar-se a aquests terrenys tan durs. Els de la Marató, Celestrail i Mitic anaven passant, cadascú com bonament podia. Uns més frescos, d’altres més rebentats. Però tots somreien. Fins que de tant en tant apareixia un paio amb un dorsal vermell. Un heroi de la Ronda dels Cims. La ovació quan s’apropava a l’arc d’arribada és de les coses més emocionants que algú pot sentir, n’estic segur. Nosaltres des de l’altra banda ja estàvem amb la pell de gallina esperant l’arribada de l’Esteban. Els Koales, que el venien seguint des de Sorteny, ens van avisar que ja li quedava poc. En Santi ho confirmava via xarxes socials. L’Esteban ja arribava. Anava 10è, disputant el primer i segon lloc dels veterans. Purament anecdòtic. Allà estàvem en Sergi Cots, inquiet perquè ell volia ser allà, entrant amb l’Esteban. El Rubén, amunt i avall donant-nos referències de temps, la resta de Koales, la Pilar, en Pau, preparant les cerveses. El Polo i jo nerviosos. No parlàvem gaire perquè crec que els dos estàvem emocionats per dins, amb moltes ganes de veure’l, i era tonteria dir qualsevol tonteria.

I finalment allà va aparèixer, en el gir abans de l’arc d’arribada la gent va començar a cridar. Brut, visiblement desencaixat, pel cansament i per l’emoció. Ens va veure a tots allà i va començar a barrejar el somriure amb les llàgrimes. El Polo i jo, no sé per què, ens vam quedar al marge, i després vam pujar on hi havia el lector de temps. Allà l’Esteban ens va veure i ens va abraçar. No ens vam dir ni una paraula, tampoc hagués sortit res de bo. Va ser una abraçada d’agraïment mutu, crec. Ell agraït perquè érem allà. Nosaltres agraïts perquè ens havia emocionat, ens havia fet feliços i ens havia ensenyat moltes coses, sense adonar-se’n.

Ho vam celebrar ràpidament, sense gairebé ni assaborir-ho, ja hi hauria temps a la nit per això. Tots estàvem encara una mica captivats per l’emoció, una cosa així no es fa tots els dies i a Andorra no regalen res. Ni un miserable metre. Sota el meu humil criteri, la Ronda dels Cims és la cursa més dura i exigent que he vist mai. I fins aquí, en 35 hores, només havien passat deu participants.

En Pati i en Jordi, entre d’altres, encara eren per allà dalt. Malauradament el Polo i jo havíem de tornar a Barcelona i no els podríem veure arribar l’endemà. Em va saber molt de greu. Dues nits, més de 50 hores voltant per la muntanya mereix la millor de les rebudes. I així la va tenir en Pati per part dels Koales. Me’n alegro molt.

Avui, en Santi escriu sobre la Ultra perfecta. Potser la Ronda dels Cims ho és. Probablement mai ho sabré. L’Esteban creu que la Ultra perfecta és aquella que t’ha de servir per a conèixer les teves debilitats. Segurament. Parlàvem d’això amb en Raül i la Pilar minuts abans de tornar a casa. Dèiem que tot està al cap. Que el cap aprengui a conèixer bé com funciona el cos. Què necessita: beure, menjar, seure a una pedra o pujar fort el ritme. Fer-te conscient del que queda per endavant, i conèixer què necessitaràs. I fer-ho fotut, però content.

Ha estat una experiència molt i molt enriquidora. Gràcies a tots.

La Marie, de 63 anys arribava a meta després de 61 hores i 18 minuts.

L’Avi Lifschitz, el darrer corredor de la Ronda dels Cims, entrava a meta en un temps de 62 hores.  

                      

                     

Respecte

@kungfujete

Ultra trail de Catllaràs

                      "Vosaltres sereu els que em fareu estar fora de la meva zona de confort"

Queden 119 dies, 18 hores, 22 minuts i 57 segons en el moment que començo a escriure aquestes línies per a l’Ultra Trail del Catllaràs. Uns 60Km amb uns 4.000m positius. 

L’any passat, el dia del meu aniversari, sense cap tipus de sentit comú em vaig inscriure a la Rialp – Matxicots. Va ser la millor cosa que he fet a la meva vida, esportivament parlant. Havia fet coses més boges, més dures, més estrambòtiques. Però estaven meditades. Aquí em vaig llençar, i és aquell plaer de no pensar les coses quan les fas, el que va fer gran la fita.

Aquest any canviem de número. Encara falta una mica per l’aniversari, però ja l’he tornat a fer. Potser, la bogeria està una mica més meditada que l’any passat. I dic meditada per dir alguna cosa, perquè el ritme d’entrenaments i preparació que porto a dia d’avui és digna d’un City Trail qualsevol. Així que tocarà patir. Però com deia en Neale Donald Walsch, aquell que conversa amb Déu, “la vida comença al final de la teva zona de confort”. Així que, com sempre, patir serà un plaer.

He xafardejat a BWIN, WilliamHill i Miapuesta.com, i tot indica que la rebentada serà èpica. Les apostes en van plenes. Segur que tothom pensa (incloent-m’hi jo mateix) que no acabaré, i que serà un drama. Potser sí. Però això no em farà enrere. Mai ha estat un motiu per fer-me enrere, això.

I des de fa un temps ençà he aprés. No crec en les porqueries que ens intenten fer creure que necessitem per acabar fites com aquesta (o més dures per als que ja sou més ‘grans’). Crec en tots aquells amics que he vist arreu passar-ho tan bé i tan malament mentre van fent camí. Crec en la Campoy tirant del carro; crec en la cara de satisfacció constant de la Marta, en el Polo intentant no ser vençut per un turmell, i en l’Esteban explicant-nos com pateixen els de davant per ser al davant. Crec en la Rosa fent-ho possible. Crec en el Pati simplificant les coses, i en el Mamut enrampat com un desgraciat. Crec en el Santi plorant perquè ho ha aconseguit encara que un paper escrit digui que no. I en el Raül animant-los a tots ells.

I tots aquests, i els que falteu, sereu els que em fareu estar fora de la meva zona de confort aquests menys de 119 dies, 18 hores, 22 minuts i 57 segons.

Som-hi, a treballar.

La Neorural 2013

"Riure i patir és necessari, i obligatori"

Vaig arribar tard. Espantat i sense saber ni cap a on anar. De fet, aquells primers minuts vaig estar temptat de ni tan sols aparcar, i girar cua cap a casa. No hi pintava res a Santa Maria de Martorelles. Aquest passat diumenge va fer un any d’aquell diumenge, i tocava celebrar-ho.

Venia de dos dies difícils: sopars de feina, d’amics, dormir poc i malament. I venia de pràcticament un mes sense moure ni un dit. La lesió del maleït genoll a la Behobia em va desmotivar molt, moltíssim diria. Fins al punt que només vaig sortir a entrenar un parell de cops en el darrer mes. I per obligació, sincerament.

Set del matí en peu, havent anat a dormir a quarts de tres. M’esperen 25Km de corriols amb uns 1.500 metres de desnivell positiu per endavant. Un despropòsit si tenim en compte l’estat de forma i, sobre tot, l’estat anímic. Però alguna cosa em deia que La Neorural reforça.

Aquest cop sabia on havia d’anar, coneixia la gent i em sentia còmode. Vaig fer un cafè amb en Pati i l’Esteban per tal d’ultimar detalls. Els detalls acostumen a ser uns riures per alliberar endorfines, que ens faran falta. Ens anem trobant tots a la línia de sortida. Els de cada dia, i els de quant temps sense veure’t. Comento amb el Polo i el Ruben qui farà el ridícul a la juguesca del dia. Probablement els dos acabaran fent el mateix ridícul, cap ridícul.  

Tret de sortida. Surto a un ritme tropical. Calma màxima. He parlat molt amb en Santi i la Rosa aquests dies. A més, fa un parell de setmanes vaig venir a fer un petitíssim reconeixement dels camins, i sé el que m’espera. El Santi ja em va avisar que havien fet alguna modificació de recorregut, i que ja començava amb un corriol dur al primer quilòmetre. Vaig anar fent via molt tranquil·lament fins que tocava baixar a la Font Sunyera, al primer avituallament. Allà ja em vaig sentir força millor i vaig començar a tirar una mica més.  I fins a la pujada de la torre de guaita, cap al quilòmetre onze, em va costar moltíssim arribar-hi.  

Els que invertim més temps en fer camí tenim l’avantatge que també podem gaudir més temps del paisatge. A La Neorural, tot i estar a tocar de Barcelona, les vistes són un regal. La Muntanya Màgica, Montserrat, allà al fons traient el cap entre les boires del matí. I cap a l’altra banda, la Ciutat Comtal governant el Litoral. Ho contemplo mentre m’hidrato bé. I a partir d’aquí la cosa canvia.

He invertit molt de temps en fer aquest primer tram. Certament podria haver intentat estrènyer més les dents i guanyar alguns minuts. Vaig anar fent via. A la zona de les vinyes i els corriols que vindrien vaig volar. M’ho estava passant pipa tot i el mal de genoll que cada cop era més tortuós.

Cap al quilòmetre tretze o catorze ja podia escoltar amb claredat als Koales. Vaig riure i crec que vaig parlar en veu alta, alguna cosa així com “putos bojos genials”. Poc em va durar la felicitat, perquè la pujada eterna del quilòmetre quinze se’m va travessar de mala manera. I em preocupava perquè no tenia gaire marge de maniobra fins arribar a la pujada del Castell.

La pujada del Castell l’any passat la vaig fer en baixada, disfressat de noia, amb un tambor a la mà i borratxo. Ara tocava pujar-la, com es pogués. A mitja pujada vaig parar a agafar aire perquè estava rebentat. Però també per escoltar les veus del Raül i en Jordi, els Koales que em van acollir fa un any allà dalt. En un mil·lisegon fas balanç de l’any, somrius i agafes aire per escalar cap amunt. Riure i patir és necessari, i obligatori. 

Fins que et trobes al desgraciat del Junior oferint-te gintònic en una ampolla d’aigua, al Jordi cridant, el Raül vestit de porno-monja abraçant-te, un paio vestit de plàtan oferint-te una cervesa. I llavors penses que són els minuts perduts millor invertits de tota la cursa.

                                                                                                                                                                               

                      

 

Vaig xalar moltíssim al tram final. Un podria pensar que les forces ja no estan per fer l’animal. Jo l’anomeno L’Efecte Rialp. Allà, del quilòmetre trenta-i-llarg fins al quaranta-cinc vam anar com una moto, massa i tot potser. Aquí tres quarts del mateix. A les baixades ni m’ho pensava, tot i que no es caracteritzen precisament per ser fàcils. I a córrer com un boig, amb moltíssimes ganes de veure als amics a l’arribada.

El Santi va ser al primer que vaig veure i abraçar en creuar l’arribada. Havia de ser així. Ell m’ha portat fins aquí 365 dies després. Un any després només puc dir que sóc millor persona. O pitjor, segons l’Esteban. Però ser pitjor estic segur que és bo. En Santi, la Rosa, l’Esteban, en Raül, el Polo, Miguel, en Pati, la Míriam i el Ruben, la Marta, en Carles, l’Oscar, en Jordi, els Pau’s, i tota la resta m’heu fet pitjor. Gràcies.

Aquest diumenge només em va faltar el dorsal 14. La Campoy. La que em pinta la cara en tot. La que em renya si no m’ho passo bé. La enginyera que fa que tot això funcioni i tingui sentit. És vital. Ha estat dur, però ha pagat la pena. Calça’t, que ens ho passarem bé. 

@kungfujete

Gràcies a l'Equip que fa possible La Neorural. A tots: Santi, Rosa, resta d'organitzadors, voluntaris d'aparcametns, als que ens repartíeu el dorsal, voluntaris d'avituallaments, encarregats de marcatge, als que ens avisàveu que anéssim al tanto a les baixades, a les noies que animaven al darrer quilòmetre, als serveis mèdics, als que vareu fer les botifarres. Un cop més, un èxit.