Ultra Trail del Catllaràs

"S'havia acabat per a mi"

Dissabte, mentre aguantava les llàgrimes de dolor, m’anava dient que no escriuria ni una línia sobre l'Ultra Trail del Catllaràs. Tant de patiment no mereixia tornar a ser recordat. Però tampoc és just. Aquestes coses també formen part del camí.

Mala idea va ser calçar-me amb tant poc temps de marge unes botes dures d’alta muntanya. Ens va enxampar el temps, i les necessitàvem per poder afrontar els dies de travessa per la Vall d’Aran dues setmanes abans del Catllaràs. Imaginava la típica ferida de taló, amb la pell aixecada. Cap problema. El problema va venir quan vaig assabentar-me que també hi havia fissura interna de l’os. Vaig intentar tractar-ho amb en Santi a l’Espai Tortuga, i fins i tot fer alguns invents d’enginyeria tèxtil per poder ser a la sortida. Però no va sortir bé.

En qualsevol cas, s’havia d’intentar. Em feia molta il·lusió fer la meva primera Ultra. Pot semblar que 55 quilòmetres no són tants. Però quan es presenten amb 4.000 metres de desnivell positiu per endavant, la cosa canvia. Nerviós, amb aquella preocupació de si sortirà bé. Tret de sortida.

Es va sortir a un ritme de bojos. Ja em van avisar que el ritme a Can Klassmark era dur, i que segurament aniríem al vagó de cua. Així va ser. Tota l’estona entre els darrers 10 o 15 corredors, però –sota el meu criteri– a un ritme molt bo per poder assolit l’objectiu –acabar dignament–. 

A la primera pujada ja vaig notar que el taló no aguantaria. Però ni de lluny ho acceptaria, i molt menys assumir-ho tan aviat. Fins al primer avituallament el dolor es va anar situant i prenent posicions, i a partir del quilòmetre 13 allò no hi havia qui ho suportés. Vaig desfer-me els nusos de les vambes, i les vaig doblegar de manera que quedessin per sota el taló, com si fossin unes sabatilles d’anar per casa. Òbviament no tenia cap tipus de sentit fer els aproximadament 40 quilòmetres amb 3.000 metres positius que quedaven per endavant. Vaig intentar-ho tot. Encaixar el peu d’alguna manera que em permetés desplaçar el dolor cap a alguna altra zona menys tocada. El que sigui. Però era impossible. Cada cop em costava més seguir l’Oscar. Sort d'ell també  –haurem de tornar-hi, com aquell dia a Sallent–. 

Cada cop que inclinava el peu per fer la següent passa el dolor era més insuportable, i no portàvem ni 4 hores. S’ha acabat. Abans de la baixada cap a Malanyeu ho vaig decidir. Durant la baixada ho vaig intentar pair. No era just després de tant d’esforç per arribar aquí. No m’ho mereixia.

A l’avituallament vaig demanar unes tisores per tallar la part de la sabatilla que rosava el taló. Buscava, com fos, continuar. Ni que fos de la manera més absurda. Però no. Abandonament al quilòmetre 20, sense gairebé ni haver-me cansat. S’havia acabat per a mi.

Em van baixar a la Pobla de Lillet –infinites gràcies als nois voluntaris de l'avituallament de Malanyeu–. Allà, sol, emprenyat, trist, decebut, anava veient com arribaven els corredors del Trail amb aquella satisfacció. La que jo no havia pogut gaudir ni un minut. Vaig seure en un racó i em vaig obrir una cervesa, capcot, amb els peus a l’aire, amb la intenció d’absolutament res.

Llavors em va trucar el Santi: “La Campoy va de conya. Més fresca que una rosa i contentíssima”. La mare que la va parir. La Campoy s'estrenava. Estrenar-se al Catllaràs, així és ella. La meva idea era que ella anés amb la Rosa, xino-xano fent el Trail, i invertint al voltant de 7 hores, patint fort, però que gaudissin molt de la seva primera aventura.

Doncs no. La tia va sortir a donar-ho tot, com sempre. Va passar força davant, fins i tot va trobar-se amb la Míriam. Després, a les baixades, com era d’esperar, punxava. Però allà seguia donant-ho tot. Al final, va entrar amb la Rosa, les dues juntes, en 5h:27min. La seva primera cursa. El Trail del Catllaràs amb 30Km i 2.000m positius. La mare que la va parir.

Això em va animar. A ella li faria una il·lusió enorme veure’m allà animant-la a l'arribada, també estava nerviosa en la seva estrena. A la seva manera. S'ho va passar com una nena. Al contrari que a mi, a ella no li fan por aquestes coses. Ella només sap que s’ha de plantar a la sortida amb un somriure d’orella a orella. I a partir d’aquí sap que tot anirà bé fins al final, passi el que passi. És admirable, perquè jo sóc un desgraciat. Un fluix. Em pinta la cara en tot, i segurament per això me l’estimo tant. Ara ella m’ensenyarà a no fallar de cap, i jo l’ensenyaré a baixar sense por.

I farem el camí junts.

Nota: 

Encara no sé si em puc calçar unes vambes. Però tampoc sé si en tinc ganes. Només tinc ganes de recuperar-me, d’arreglar el taló.

Li llegia a l’Esteban: “Sólo quiero volver a estar en la línea de salida el año próximo para demostrarme a mí mismo que mi cabeza es mucho más fuerte que lo que fue el sábado”.

I una merda. No hi penso tornar. I de fet, no penso tornar a cap cursa de llarga distància que no es realitzi a alta muntanya. No em sento còmode entre boscos que no em deixen veure el camí, el cel o els núvols formant-se per fer-nos por. “Hauria d’haver estat a Ulldeter”, em repeteixo. Concloc que, si haig d’estar-hi moltes hores, necessito ser a més de 2.000 metres d’alçada.

Si tot va bé, propera parada Rialp-Matxicots.

Bones vacances a tots.

@kungfujete