Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (II)

Doncs aquí estem. Dia 1. Falten 130 dies per a la Marató de Muntanya Rialp – Matxicots 2013.

Durant aquests 130 dies haurem de trobar un moment per fer vacances. I un moment per fer la Pirinés Epic Trail (235km ; 6.500 metres de desnivell positiu), en bici, clar. Però d’aquestes rutes en bici ja n’he fet algunes. En mode Punk. En plan “perigrejo”, que en diem nosaltres. Autosuficiència, i unes galetes.

El tema aquí és la Rialp – Matxicots. I els dubtes apareixen des del primer dia.

Òbviament, les típiques merdes. Que si la preparació física, que si la mental, que si les lesions, que si seré capaç d’acabar, que si… merdes!

Una de les preocupacions que em ronda el cap és la dualitat que es planteja quan corres per muntanya en solitud. La dualitat de la por i la satisfacció de córrer sol. O de caminar sol, vaja.

Em satisfà també trobar-me allà sol. Allà em trobaré bé. Sempre em trobo bé a la muntanya. Interiorment, vull dir. Em farà mal tot, no podré ni moure un peu segurament. Però estaré bé.

I a la vegada tindré por. Em fa por enfonsar-me si em trobo sol allà al mig, en una cursa. Por de tirar endavant. I por de parar, o girar cua.

Una lluita d’aquelles d'àngel i dimoni sobre les espatlles. La eterna dualitat de la muntanya.

I com s’afronta això?

Pit i collons. I mai por.