Seguir el camí

"Així que, per què no?"

Avui m'escric a mi mateix. Bé, i als que heu contribuït a les meves darreres històries per a no dormir. Ara fa 11 mesos que vaig fer la primera visita a l’Espai Tortuga. Per aquelles èpoques jo no era capaç de córrer dos quilòmetres seguits sense plorar. El meu genoll era un drama, una tortura. Tenia la Behobia – San Sebastián, i no em veia capaç d’avançar. Ho passava realment malament. No m’ho passava bé. Vaig anar a que el druida fes màgia, com a darrer recurs. Era un dimecres, i la cursa era diumenge. La Behobia – San Sebastián la vaig acabar. Però, tot i així, sincerament, no confiava gaire en que tot això sortís bé.

I aquí estem. Ni un any després. Em sap greu no tenir un registre de les hores que he passat a la muntanya. Amb esquís, en bicicleta, caminant, corrent. Tant se val. Moltíssimes hores de muntanya d’ençà d’aquell dia. I no només les curses, les PunkTrails o la Rialp-Matxicots (el meu gran èxit personal). 

Parlo també d’aquelles sortides sense ànim de res més que passar hores allà dalt. El Posets, el Monte Perdido, el Balcón de Pineta, les rutes caminant o corrent pel Cadí-Moixeró, les esquiades per la Val d’Aran o el Principat, la Pirinés Epic Trail. 

No ho sé, és igual. Moltes hores....

De tant en tant m’ho haig de recordar, per saber de què he estat capaç. I per dirigir-me cap al següent destí. Ara vindrà una altra Behobia – San Sebastián, un any després d’aquell dia màgic. Després intentarem fer la Marató Pirata de Montserrat. La Neorural, aquest any corrent.

El genoll ja no em fa mal. Així que, per què no seguir endavant. Xerta? La Mallorca 312? Per què no?

                                

Ara m’ho passo bé. Sóc feliç allà dalt. Pateixo, gaudeixo i sento coses noves. Amb els amics que m’han acompanyat durant anys. I amb els amics nous que he fet en aquesta, de moment, curta aventura. I m’agrada. Ells són part d’aquest camí. De fet, me l’han ensenyat ells, el camí.

I ara, comparteixo quilòmetres amb la Irene, poc a poc i bona lletra. I això és el que em fa ser feliç, no té més misteri.

Així que, per què no?

@kungfujete

La meva primera Rialp-Matxicots

"Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu."

Mai he cregut en la crisi dels 40, ni en la dels 30. Sóc més de la crisi dels 39, o la dels 29, com és el meu cas. Alguna cosa havia de canviar, així que el dia del meu aniversari, sense pensar-m'ho gens, i sense saber on m’estava fotent, em vaig inscriure a la meva primera Rialp-Matxicots. Jo no havia passat d’alguna mitja marató i alguna PunkTrail, així que a priori tot indicava que m’acabava de fotre en un gran marrón. Endavant.

I res, que m’he passat uns mesos donant pel cul preparant aquests 42 km amb 3.200 metres de desnivell positiu. Que al final han resultat ser 45 km, amb ves a saber quant més de desnivell. Un drama a priori. Una satisfacció a posteriori.

Primer de tot, i abans d’entrar en detall, vull fer un agraïment i un reconeixement a l’espectacular tasca d’organització d’aquesta cursa. Recorregut perfectament marcat, la senyalització està als llocs on ha d’estar, ben separada per no atabalar, però sempre visible. El recorregut és una meravella. Només eliminaria el tram d’asfalt abans d’entrar a Rialp, però això és ben bé inviable, òbviament. Els avituallaments et tornen a la vida. Ben carregats. I els voluntaris fan una tasca increïblement maca. Impossible gaudir d’aquesta cursa com hem gaudit si no fos per totes i cadascuna de les persones que han posat un segon del seu temps a la Rialp-Matxicots. Gràcies, de veritat.

“Roger, tens por” ha estat gairebé un himne des de les hores prèvies al tret de sortida. La nit abans, afortunadament, vaig poder sopar en companyia. I dic afortunadament perquè la nit abans jo estava realment acollonit. Sort de l’Anna, l’Esteban i la pitufa de l’Alba, que em van acollir per sopar. L’Esteban està més que acostumat a fer-ho bé. L’any passat ja va fer tercer a la versió Extrem (82km, 6.000m positius). Em van ajudar molt a desconnectar els nervis. L’Alba amb la seva espècie de música amb els gots, l’Esteban i l’Anna quadrant els horaris de pas per anar a animar-lo. “Por aquí pasaré a las 11”, deia. A las onze? Si passo per allà mateix en el doble de temps seré el paio més feliç del món, pensava jo. I res, una mica de vi, uns riures, quatre consells dels bons i a dormir una estona, si és que es pot...

I comença el dia. El dia tan esperat, i tan temut. Allà estava jo, encara mig endormiscat veient als herois a punt de prendre la sortida de la Rialp-Matxicots Extreme. L’Esteban comentant la jugada amb els que, probablement, seran els seus rivals de podi. En Pep afrontant la seva primera llarga distància, concentrat i segurament nerviós. En Raül i la Marta amb dos collons i sense ni un mínim d’esperança a la por, preparats després d’haver fet la Via Catalana en bici. En Pau amb aquell somriure insaciable... M’ho miro des de la barrera acollonit, però envejós. Al cap i a la fi, si tot va bé, ells estaran més hores que jo a la muntanya, cosa que voldrà dir que s’ho hauran passat millor una estona més. Tret de sortida, salut i cames, que ja ho teniu!

Els nervis no fan més que augmentar. Control de material, tot en ordre. I allà ens plantem el Ruben, que ajudarà a la Miriam, que ve directament des d’Armènia per fer la seva primera marató. I en Santi, el meu àngel de la guarda. Tret de sortida, respirar fort, salut i cames, que ja ho tenim!

Em vaig enganxar al Santi com una lapa. Vaig pensar que era la única manera de sobreviure. Havia d’anar amb ell fos com fos, com a mínim els primers quilòmetres. La seva dona i la seva filla, la Rosa i la Fiona, l’anirien recolzant durant tot el camí. A mi em costa molt arrencar, i sent de nit, necessitava un bon recolzament. I aquesta família ho és. Ara que no m’escolta ningú, crec que ell va sortir a fer la seva cursa, però també a cuidar de mi. Si no va ser així, encara li atribueixo més mèrit, perquè en tot moment em vaig sentir molt protegit. Anaven caient els primers quilòmetres. Apagàvem el llum del frontal amb les primeres clarors al llarg del camí cabaner que ens portava fins al poble de Llessui. Primer avituallament. Mitja vida. Una mica de fruita sempre és d’agrair. Poc a poc encaràvem la zona de la Cabana del Pastor, i ens endinsàvem dins els límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. I aquí comença la veritable festa. La pujada fins al Coll del Triador ja avisa que tocarà patir. Tot embogeix per moments quant algú esmenta que anem justos de temps per al control de pas, i tot es precipita. Era fals. Anàvem de puta mare, dins les nostres humils possibilitats.

Havíem d’afrontar la part més dura. El temut Montsent de Pallars (2.883 metres) i el Montorroio (2.862 metres).

Mai havia patit tant. Veus el cim, però no avances. T’avança la gent a tu. El meu ritme era deplorable en alguns trams. Un gel, aigua, una mica de música per evadir la ment. Però res. La distància amb en Santi només feia que augmentar. Poc a poc em mentalitzava per no tornar-lo a veure. Ara ja només era la guerra d’un contra un mateix. Em vaig trobar al gran Jaume Folguera, em va donar mitja coca-cola, i vaig renéixer. Poc a poc vaig anar fent via. Sabia que si arribava a dalt, a la baixada podria retallar força. I així va ser. Ho vaig donar tot. Vaig intentar seguir el ritme d’ascens d’en Pau, el petit dels Koales, i poc a poc i bona lletra em vaig plantar a dalt. I aquí dalt, a 2.883 metres, gires el cap enrere i te n’adones que tot ha valgut la pena. El premi. La puta recompensa a tant d’esforç. Potser vaig perdre uns minuts valuosos per intentar tornar a enllaçar amb en Santi, però ser allà per a mi ja va ser més del que esperava.

Un cop recuperat tocava tornar a donar-ho tot. Aquest cop en baixada per afrontar l’ascens al Montorroio immediatament. Vaig avançar uns quants corredors en aquella baixada i la moral, vulguis que no, augmenta ràpid. Aquell camí directe als 2.862 metres, és de les coses més meravelloses que he vist mai. Dur i perillós, amb aquella pedra solta i punxeguda que amenaça constantment. Però coi, quina bellesa.

Havia de fotre canya a la baixada. Era la única opció que em quedava per trobar en Santi. O ara, o fent cerveses a l’arribar, no em quedava una altra opció. Així que gas, avall i mai por. Vaig optar per utilitzar tècnica d’esquí. La pedra i la terra era massa solta i punxant com per intentar córrer normalment. Vaig optar per lliscar, parar a treure pedres de la sabatilla, lliscar, i així anar fent fins a l’avituallament. Vaig arribar fet pols, però allà em va canviar la cara. Un avituallament impecable, dels que ressusciten. I allà estaven la Rosa, la Fiona... i en Santi! No m’esperava tornar-lo a veure. Va ser una bona empenta de moral. A més, se’ns va unir una bona estona el petit dels Koales. Ja hi érem tots!

Allà, malauradament, em vaig assabentar que la Miriam va haver d’abandonar per forts dolors d’esquena. Em va saber molt de greu. Sé que li hagués fet moltíssima il·lusió acabar, perquè estava tan acollonida com jo. Però també sé que hi tornarà fort. I ho tornarem a celebrar amb una bona cervesa, encara que sigui sense alcohol. Així que allà estava amb nosaltres, i ens seguiria fent recolzament el que ens quedava de cursa, juntament amb en Ruben, la Rosa i la Fiona.   

A partir d’aquí la cosa semblava tornar-se més agradable. Vam poder anar comentant la jugada, parlant del que fos per tal d’anar avançant quilòmetres i que la ment anés més lliure. Anar mirant bolets, refrescant-nos als rierols. I anar caminant, i anar corrent. Pensant que cada pas queda menys, però cada pas és més difícil avançar. I arribem a Caregue, als voltants del quilòmetre 30, on toca pujar de nou. Putada. Un Sol que et fot un jet d’hòsties, i uns 600 metres positius esperant amb la mà oberta per dir-te que encara no has acabat. Si vols acabar, puja. Es va fer etern. De nou, sort d’en Santi, ell semblava més fresc, i juntament amb la Montse, una noia de Tremp que vàrem trobar, la pujada es va fer menys dura.

Un cop a dalt de la Serra de Posa ja veus Rialp. Aquí vaig créixer. Ens quedaven uns 6 quilòmetres, i la felicitat la teníem a tocar. Amb en Santi vam parlar d’estrènyer una mica el cinturó, apretar les dents i deixar el que ens quedava a la baixada. Vam començar a avançar grupets que ja anaven força tocats. Deixàvem Surp enrere i l’emoció ja es notava. Per moments els ulls s’humitejaven, però ràpid havies de parar atenció al terreny per no enviar-ho tot a la merda els darrers quilòmetres. Vam baixar una mica el ritme, perquè potser ens havíem passat de valents. Al creuament de l’Extreme vaig pensar en tots aquells bojos valents que encara estaven ves a saber on, lluitant contra tot.

I el darrer quilòmetre. La “olor a sang” que deia en Santi. La gent del poble bolcada en animar-te. El teu puto objectiu, acabar. Aquella sensació de que has fet les coses bé. Millorables, però bé. Que l’esforç ha valgut la pena. Els plors, la desesperació per veure que no estàs prou preparat. Mai estàs prou preparat. La crisi dels 29. Tot això ha quedat enrere, i ara sóc feliç creuant la línia d’arribada agafat de la mà amb en Santi.

Mai t’estaré prou agraït, Santi. No només per fer-me fort durant aquests 45 quilòmetres. També pels consells, el tractament del meu genoll que ja no recordo el dolor que hi sentia, i sobretot per la teva amistat. Estic molt, i molt content d’haver-ho aconseguit al teu costat. I per extensió, òbviament, a la Rosa. Impossible sense vosaltres.

Mai estaré prou agraït a l’Esteban. El Jabalí-Koala, una bèstia. Ell ho escrivia un cop d’en Raül Koala, i jo, si em permeteu ho diré d’ell: "Somos buena gente. Y a la buena gente siempre le pasa lo mejor que le puede pasar". Gracias, Esteban. Gràcies pels consells, la motivació, l’exemple i l’amistat. Com deies ahir, el dia que deixis de pujar a un pòdium, també hi serem.

Agrair i felicitar a parts iguals al Raül, la Marta, els Paus i tots aquells companys que sempre donen exemple de com avançar. Felicitats Marta pel teu podi! La seva persistència, el mai defallir. Ajudar en tot i a tothom, quan sigui i on sigui. Perquè ells també són bona gent. I ja és això, a la bona gent sempre li passa el millor que li pot passar. Gràcies, i que n’aprenguin.

                          

Vull agrair i compartir aquesta aventura també amb en Patillades, en Carles, l’Oscar, en Miguel Ángel i tots aquells que heu posat el vostre granet de sorra. Amb una menció especial al gran Pwitterpunk. Aquell mateix dia va haver d’abandonar la Matagalls-Montserrat, amb un punt de desmotivació. Així que això també és per tu, Polo.

I com no, acabar aquesta crònica recordant als meus pares que hi tornaré, encara que sigui tan dur. Creieu-me que hi tornaré. Ho sento, però haureu de seguir patint. Gràcies.

I a la Campoy. Sento molt el que has hagut de passar. Algun dia serem vells, i no vull pensar en les històries que podríem haver explicat. Vull explicar-les amb tu.

I ja està, que estic molt content.

@kungfujete

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (IV)

"La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots?"

27 dies. Aquest és el temps que em queda per ser en algun indret del recorregut de la Rialp Matxicots 2013. La meva primera Marató de Muntanya. Estic cagat, nois.

Ara fa uns 8 mesos aproximadament que em va donar per enganxar-me (seriosament –LOL– ) a això de córrer per muntanya. I aquí em teniu, comptant els dies i les hores per estar patint i gaudint –espero que a parts iguals– a la Rialp Matxicots.

La pregunta aquí seria què polles hi foto jo a la Matxicots? Sempre he fet muntanya, és cert. Si no ha estat en bici, a estat en esquís de muntanya, o fent la croqueta. Però corrent? A mi no m’agrada córrer. De fet, odio córrer. Però estic enamorat de la muntanya, i entenc que córrer-hi és una altra manera de veure més muntanya en un temps més curt.

Temps era temps quan feia quatre curses mal comptades per asfalt de cara a la Operació Bikini, o per preparar una mica l’hivern abans de calçar-me els esquís de muntanya. Fins que passejant per twitter vaig conèixer  una colla de bojos que bevien cervesa i corrien per muntanya.  Tot just, en Santi estava preparant la primera edició de La Neorural. Encara sense conèixer-los gaire, i amb timidesa, l’hi vaig demanar si li feia res que m’afegís a l’avituallament que els Koales havien preparat . Tenia molta curiositat per saber com funcionava això de les curses de muntanya, i com era l’ambient real que em transmetien aquests tarats via 2.0. Dit i fet, em van obrir els braços sense pensar-s’ho gens.

I allà em teníeu a mi, al bell mig de la Serralada de Marina,  disfressat de no sé què, amb uns paios que no havia vist mai, bevent cerveses com a maleïts bàrbars, preparant l’avituallament per a que la gent seriosa pogués agafar forces per tirar amunt.

I aquest va ser el punt d’inflexió. Vaig sortir a córrer primer una mica, alternant amb asfalt. Després una mica més. Amb més desnivell. Més corriols. Més felicitat. Des d’aquell dia tampoc és que m’hagi tornat ni un Koala, ni un Jabalí. De fet, sóc un drama corrent. Ja us dic que no m’agrada córrer. Però quan sóc allà tirat, sovint sense saber molt bé ni on paro, me la porta ben fluixa tot el que passi fora.

Però clar, tot això no és garantia de res. I encara menys garantia d’acabar una marató com la Rialp Matxicots. El màxim que hem fet són algunes Punk Trails, i rutes llargues pels Pirineus. Ha tocat entrenar fort aquests darreres mesos. Però sempre tens la sensació que mai és suficient. Sempre necessites més. Jo no m’hi veig d’aquí 27 dies fotent 3.000 metres de desnivell positiu.

I no serà perquè no hagi fet coses pitjors. He fet coses pitjors en quilometratge, i coses molt pitjors en desnivells. Però mai ho he ajuntat en un sol dia. I ni molt menys ‘lluitant’ contra un cronòmetre.  Que sí, que la lluita contra el rellotge no s’ha de tenir en compte i bla, bla, bla. Però la normativa és clara: 12 hores per acabar. De fet, et planteges si realment estàs preparat per ni tan sols acabar. D’acord, 12 hores és temps suficient per acabar més o menys caminant. Però un té un punt de dignitat i orgull. Inicialment volia acabar en menys de 8 hores. Ja us dic ara que, veient com avancen els dies i l'entrenament, no acabaré ni de lluny per sota de les 9 hores. Eh, i preocupat! Pels collons.

I per seguir treballant aquest ha estat el darrer entrenament en condicions que he fet. Un passeig amb els Cata de Maltas. Sí, un nom peculiar, però que diu molt del conjunt d’individus degenerats que són. Uns fills de puta que m’estimo com germans i que cada any aprofitem per reunir-nos per fer una ruta en bici o a peu, amb l’excusa de fotre’ns molts litres de pa líquid. Aquest any ha tocat droga dura. Una ruta en bici que olorava a 235km amb 6000 metres positius i 7 persones. I que va acabar sent alguna cosa semblant a un trio de 200km amb uns 4.500 o 5.000 metres positius pel Parque Natural del Posets - Maladeta. I en acabar, unes cerveses, i cap a dalt un altre cop a fer desnivell al Parque Nacional de Ordesa y el Monte Perdido. Un puto èxit.

Sempre hi ha temps per fer el monguer als peus del Monte Perdido (3.355m)

                                                   

 

Tram final d'ascens al Balcón de Pineta

                                     

Pa líquid

#simiribonanit

Resumint, que em queden 27 dies per entrenar fort, a no ser que vulgueu llegir una crònica lamentable de la Rialp Matxicots.

Eh, i sino sempre podré dir que el meu principal objectiu és fer La Neorural a finals d’any, retornant als origens! 

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (III)

Per què corro per muntanya, dius? 

En les darreres setmanes he vist dos extrems. Vaig córrer 30km pels camins que ens porten pel Collformic - Matagalls - Sant Marçal - Les Agudes - Turó de l'Home, amb uns 2.400m positius.

A uns 8km d'arribar em vaig quedar sense aigua, un calvari. Un puto suplici que se'm va fer etern. Aquells dies que t'emportes una bona hòstia.

I després, la Vall de Sorteny, al país dels Pirineus. No sé ni quants quilòmetres, ni quant de desnivell. Segurament no hi he prestat cap atenció perquè estava entretingut amb això. Així dóna gust. 

Pluja constant, prova de material, que també és important. I xafardejar una mica el terreny per informar als amics que faran la Ultra Trail d'Andorra d'aquí uns dies.

Impracticable a partir dels 2.000 - 2.200 metres. Nevada impressionant a dia 8 de Juny, digna de qualsevol bon cap de setmana hivernal del mes de Gener. De ben segur les condicions canviaran des d'avui fins al cap de setmana de Sant Joan, amb la Ultra Trail andorrana.

Però a dia d'avui, veient l'aspecte del Pic d'Arcalís, el Circ de Tristaina i la zona del Creussans, gairebé sortiria més a compte posar un avituallament previ per a que els participants poguessin muntar pells de foca o raquetes per a l'ascens a al Port Negre o a Sanfons, o al Comapedrosa o al Pessons. 

Jo, mentrestant, vaig corrent per muntanya perquè pots aturar-te a veure això, i així agafar aire per seguir endavant.

@kungfujete

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013 (II)

Doncs aquí estem. Dia 1. Falten 130 dies per a la Marató de Muntanya Rialp – Matxicots 2013.

Durant aquests 130 dies haurem de trobar un moment per fer vacances. I un moment per fer la Pirinés Epic Trail (235km ; 6.500 metres de desnivell positiu), en bici, clar. Però d’aquestes rutes en bici ja n’he fet algunes. En mode Punk. En plan “perigrejo”, que en diem nosaltres. Autosuficiència, i unes galetes.

El tema aquí és la Rialp – Matxicots. I els dubtes apareixen des del primer dia.

Òbviament, les típiques merdes. Que si la preparació física, que si la mental, que si les lesions, que si seré capaç d’acabar, que si… merdes!

Una de les preocupacions que em ronda el cap és la dualitat que es planteja quan corres per muntanya en solitud. La dualitat de la por i la satisfacció de córrer sol. O de caminar sol, vaja.

Em satisfà també trobar-me allà sol. Allà em trobaré bé. Sempre em trobo bé a la muntanya. Interiorment, vull dir. Em farà mal tot, no podré ni moure un peu segurament. Però estaré bé.

I a la vegada tindré por. Em fa por enfonsar-me si em trobo sol allà al mig, en una cursa. Por de tirar endavant. I por de parar, o girar cua.

Una lluita d’aquelles d'àngel i dimoni sobre les espatlles. La eterna dualitat de la muntanya.

I com s’afronta això?

Pit i collons. I mai por. 

Marató de Muntanya Rialp - Matxicots 2013

M’he inscrit a la Marató de Muntanya  Rialp – Matxicots. 
42 quilòmetres. 3000 metres de desnivell positiu. Dissabte 14 de setembre del 2013.

M’ha explotat el cap. Jo no sóc corredor de muntanya. Ni corredor a seques. He fet alguna mitja marató i alguna cursa de muntanya acompanyat de cerveses. I faig tant esquí de muntanya com puc. Això sí, estic motivat.

Bé, menteixo. En realitat estic acollonit de la bogeria que he fet. La motivació suposo que ja anirà venint poc a poc. I els desgraciats que m’hi han fet llençar de cap involuntàriament, sense saber-ho, també contribuiran a motivar-me.

Doncs res, que la intenció és anar escrivint aquí com va evolucionant el meu estat d’ànim, la preparació mental, i també la física, les meves pors, i tot allò que em vagi passant pel cap. I òbviament els consells dels qui sou més bojos que jo. 

I aquí estarem, des d’avui i fins al 14 de setembre. El dia de la bogeria. I no hi ha paio més feliç que un boig. Així que endavant.

Carta Oberta a Charles Darwin

           "Els mediocres estem sempre en el nostre millor moment"

Estimat Charles,

Com va tot per allà? Jo, aquí, darrerament estic astorat. No sé si m’he tornat gilipolles o l’entorn és tan àcid que m’ha corroït el cervell.

Per aquestes contrades hi ha gent fent-se palles amb un article lacrimògen sobre els suïcidis dels desnonats. Altres aplaudeixen a la meuca de la secretaria general de la Unión Internacional de Juventudes Socialistas, Beatriz Talegón, per un discurs de merda, populista i amb una dosi de fum similar a la del Bestiari de la setmana passada. En Bárcenas fornicant, emborratxant-se i fotent-se de tots nosaltres esquiant a la Columbia Britànica i fent-nos la figa al arribar a l’aeroport.  

I el fill de puta del Toni Cantó dient que els animals no tenim dret a la llibertat i no sé quines collonades més. I el Papa ha dimitit, tu. Un drama. I per cert, la expressió “fer la figa” és una puta merda.

Darwin, si ens estàs veient, tranquil. Aquí tampoc entenem res. No sé si vas valorar la possibilitat que l’evolució fos una cosa cíclica. I es veu que ara no toca. 

Després tenim el tema dels micròfons. Hòstia tu, tenim mig país perdent l’oremus i entrant en psicosi per si dins el centre de flors que ens va regalar la sogra hi ha un micròfon i ens pot escoltar criticar-la. I allà tenim, el periodista més influent dels matins catalans acollonit per si han escoltat alguna conversa seva a La Camarga. Tanta merda han d'amagar? I per què hi posen tant d'èmfasi en fotre el ridícul?  

Fa l’efecte que estem donant prioritats a coses que no ho mereixen.  No crec que tota aquesta colla que he mencionat mereixi un minut del nostre temps. A mi que el paio aquest marxi a esquiar a Canada, que a l’altre l’espiïn o que dues-centes persones intentin suïcidar-se me la sua bastant. I molt d'ull, Charles, perquè ara aquests tindran els collons de dir-me que sóc un paio inanimat que es conforma en la situació penosa que ens trobem. Però com volen que no ens conformem? Han vist el panorama?

Fora bo que ens n'adonéssim d'una santíssima vegada que se'ns pixen a la cara perquè som imbècils. I ja està, no hi doneu més voltes. Estem davant un jovent que amb prou feines sap llegir i escriure. I els que saben llegir, efectivament, només saben llegir. No entenen el que llegeixen. Tu vas parlar-nos de la selecció natural. Ens vas dir que la gràcia estava en anar-se adaptant per passar al següent nivell.

Però noi, aquí estem davant un país on la gent duplica (i quadruplica) els dorsals d'una mitja marató. 

És pot caure més baix? Sí. Perquè estem davant un país que aplaudeix una colla de pijos progressistes que diuen que s’interessen pels nostres problemes. Caram, i tant que s’hi interessen. No fos cas que no poguéssim anar al cinema a veure les seves pel·lícules perquè no tenim ni un puto euro. O perquè preferim descarregar-les gratuïtament per Internet.

De veritat, crec que ens hem instal·lat en la mediocritat eterna. Però no patiu, els mediocres estem sempre en el nostre millor moment.

No pateixis, Charles. Sempre podem tornar a començar.

@kungfujete

Carta Oberta a la Finlàndia del sur

"I podria estar posant més exemples. Però comença el Barça."

Ajram és un farsant. I Ana Rosa Quintana una ignorant. Això ho sap gairebé tothom. Però d'aquí a posicionar-se al costat de l’Évole amb els braços oberts i els ulls tancats, hi ha un abisme, nois.

Potser jo també seré un demagog escrivint això. És gairebé segur que faré demagògia. Però jo no tinc un programa setmanal en prime time. El tema que ens ocupa, tot i que vaig tard, és tot aquest ramat de gent que va criticar a personatges com la Quintana i l’Ajram perquè van posar en dubte la comparativa del nostre sistema educatiu amb el sistema educatiu finlandès.

Nois, a mi també em sap greu, però aquests dos paios, en certa manera, tenen raó. Preferiria a Falete aixafant-me el cap amb el seu cul abans que donar la raó a Ajram, però la demagògia de l’Évole i el seu programa és tan clamorosa que no em queda altre remei que estar d’acord amb l’Ultra venedor de fum. Eh, i l'Évole pot ser un paio que em cau bé, tot sigui dit.

Posem-nos en antecedents. El follonero ens va vendre el sistema educatiu finlandès com qui ven dolços a la porta d’una escola. I tots a comprar. Però les coses no són tan fàcils. A tots ens agradaria tenir un sistema educatiu com a Finlàndia, o com a qualsevol dels països nòrdics. I no només el sistema educatiu, segurament també el judicial, el econòmic, el social. Però no és viable.

Finlàndia al 2010 tenia poc més de 5 milions d’habitants. Tot el país té uns 2 milions i escaig menys d’habitants que Catalunya. Amb aquesta dada hauria d’acabar aquest escrit i marxar a veure el Barça amb la tranquil·litat que ja estaríeu convençuts que el sistema finlandès no és importable a Catalunya. I molt menys a Espanya.  

Però vaja, seguim. Finlàndia té una trajectòria cultural que està a milions d’anys llums de nosaltres. Segons Transparency International, una organització no-governamental dedicada a combatre la corrupció política, aquests països nòrdics tenen una cultura democràtica tan elevada, que faria impossible que ens féssim nostres qualsevol dels seus orgulls nacionals.

Una dada que sembla una bajanada: Finlàndia va ser el primer país del món de garantir el dret de vot a les dones, i de ser elegides. Sembla banal, oi? Doncs a qui li sembli banal aquesta dada és perquè encara no ha estat capaç d’entendre que la dona és un ésser amb una capacitat d’optimització molt més elevada que l’home. I en conseqüència, això s’ha contagiat a la població. I els ha fet més òptims. I sí, és cert, fins fa poc més d’una dècada no hi va haver cap dona al poder. Però tampoc les van humiliar durant les dècades anteriors, com sí ha passat aquí. I continua passant.

Utilitzant la demagògia de l’Évole, un altre concepte interessant seria el sou mínim interprofessional. A Espanya, per aquest 2013 és de 645.30 euros. Independentment que siguis un Doctor en Neurociències o algú que no ha acabat l’educació secundària. A Finlàndia no hi ha un salari mínim fixat. I per què? Perquè ells consideren que el salari mínim ha de ser aquell que et permeti viure dignament, segons el nivell del teu contracte col·lectiu. A més, allà pagar en negre està mal vist. Molt mal vist.

I podria estar posant més exemples. Però comença el Barça.

Només una dada final. Els professors, a Finlàndia, cobren 3.400 euros al mes. I si algú té la necessitant ignorant de dir-me que allà es paguen més impostos, a més li diré que els professors, allà, estan ben vistos. Són una figura social important, creïble, valorada i preparada. Gairebé com aquí. Gairebé.

@kungfujete

Carta Oberta a la Classe Política

"Deixeu de donar pel cul"

Sou uns fills de la grandíssima puta. Així sense més. Tots i cadascun de vosaltres. La gent honrada sobreviu com pot a aquesta merda de situació en la que, sota el meu punt de vista, ens hi hem fotut tots amb els braços oberts. Però a vosaltres sembla ser que us sua la polla l’honradesa.

Ja he perdut el compte de casos de corrupció escampats per tot el país. El desgraciat del gendre del Rei , el seus amics i el secretari de les Infantes. Els sobres de Bárcenas al Partit Popular. El Cas Palau d’en Millet i el recent Jaume Camps. La corrupció urbanística d’en Bustos i la seva colla. La màfia russa a Lloret i la relació amb l’alcaldia. El cas de la Operación Puerto, que sembla no només esquitxar el ciclisme. I ves a saber quanta merda més amagueu sota les catifes.  Voleu que segueixi?

Sense perdre el fil del tema, recordava fa uns dies el tema de les dietes que cobreu els Diputats del Congrés. Si no vaig errat, i segons diferents informacions, cada diputat electe a una província diferent a Madrid, rep una pensió de 1.823,86 euros al mes en concepte d’allotjament i manutenció. El problema, senyors, és que dels 350 Diputats del Congrés  314 són de províncies diferents a Madrid. I d’aquests 314, 62 viviu a Madrid tot l’any. Llavors, per a què voleu els 1.823,86 euros al mes? No us pertoquen. Això també és corrupció, no ho oblidem.

A més, pel que tinc entès  -corregiu-me si m’equivoco-, el preu del menú a l’Asamblea de Madrid, per exemple, costa 3,55 euros. Us ho repeteixo: 3,55 euros. Mentrestant, vostès tenen la puta barra de posar un preu de 3 euros als nens que portin tupper a l’escola. Us ho repeteixo: 3 euros. Vostès el que són és una colla de fills de puta sense escrúpols.

Segons el darrer estudi de l'Observatori de la Vulnerabilitat de la Creu Roja, s’ha detectat que un 77,7% de persones usuàries d’aquest servei, no poden facilitar als seus fills tot el que necessiten per anar a l'escola. Incloent els 3 euros del maleït tupper. En aquest sentit avui llegia, a més, que una mare entrarà a presó per comprar menjar i bolquers pel seu fill amb una targeta de crèdit que va trobar al carrer.

Sabeu que em suggereix tot això, senyors polítics? Que hauríeu d’estar tancats a casa vostra amb pany i forrellat. I que si sortíssiu de casa us hauríeu de trobar amb centenars, milers de persones preparades per fer-vos-hi entrar de nou. Destrossar-vos ben fort a cadascun de vosaltres, sense pietat. Sense més. Perquè sou vosaltres la lacra d’aquest país. No entenc perquè encara podeu caminar pel carrer sense patir per la vostra miserable existència. No entenc perquè no està tot cremat. No entenc perquè encara teniu la barra de tractar-nos com imbècils.

Us recordem que molts de nosaltres no som imbècils ni de bon tros. De fet, alguns, molts, estem molt més preparats que tots vosaltres, i que una persona menys preparada que tu t’intenti prendre el pèl és de les coses més còmiques i, a la vegada, penoses que puc imaginar.

Us recordo, desgraciats, que esteu al servei d’un poble. Que per això us paguem. Bé o malament, és discutible. Però vosaltres us vareu ficar en aquesta feina voluntàriament. I heu d’acceptar les regles del joc. 

Deixeu de donar pel cul. 

@kungfujete

Carta Oberta a La Neorural

"I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant."

@kungfujete

Tinc una merda de genolls, m’apassiona la muntanya  i en els darrers temps m’està agradant això de córrer, tot i les lesions. Recentment, aquests tres factors em van portar a conèixer en Santi Barril (@satitant). Jo ja el defineixo com el meu fisio. Ell corre, li agrada la muntanya i sap arreglar genolls. Qui millor que en Santi, doncs, per fer-me feliç?  Sense mariconades.

Aquest passat diumenge 16 de desembre, es va fer la primera edició de La Neorural. En Santi i els seus més propers l’organitzaven. Es tracta d'una cursa de 23 Km amb un desnivell de 1.300 metres. Dit així, es podria pensar en qualsevol indret pirinenc. Però no. La Neorural transcorre al bell mig de la Serralada de Marina, prop del petit poblet de Santa Maria de Martorelles.

En una de les meves visites a l’Espai Tortuga en Santi ja me'n va parlar de la que estaven liant. Automàticament me'n vaig desentendre en quant vaig veure el perfil al web de La Neorural. Encara sóc petit. I més tenint en compte que el 80% del recorregut es fa a través de corriols. Corriols de bojos.

Però desentendre’s de quelcom com això hagués estat un error. Parlant amb en Santi i amb en Raül dels Koala’s Team vam quedar en ajudar en el que poguéssim a l’avituallament del Km 19. Dit i fet. I a partir d'aquí comença la recompensa.

Vaig arribar tard. No tinc les dots orientatives d'en Raül (@raulkoala) i la Mireia (@mireiads) o en Jordi (@jordi_koala) i la Queralt -això s’ha de llegir amb ironia, xatos-. I què fa un pobre desgraciat com jo allà sense conèixer ningú? Doncs preguntar a una noia amb una dessuadora dels Koales, la Queralt,  si coneixia en Raül. I ja hi som tots. Tret de sortida a la primera edició de La Neorural.

Quatre preparatius i cap al Km 19, prop del Castell de Sant Miquel. La Mireia i en Raül es veu que en breu han de fer el campionat d'Europa de rogaining, però ens vam perdre uns quants cops per trobar l’avituallament. Ànims! Unes voltes de més i allà i som.

Un cop a dalt del turó de l’avituallament, les vistes em sorprenen. Estem a 15 minuts de Barcelona, i com a molt a uns 400 metres sobre el nivell de mar. Però les possibilitats d'aquesta serralada semblen infinites des d'aquí dalt.

I com que aquest era l’avituallament organitzat pel Koala’s Team, res tindria sentit si no hi hagués cervesa, disfresses i bojos. Uns bojos de puta mare. La Queralt, en Raül, la Mireia, l’Iñaki, en Jordi i un servidor, que passava per allà sense saber molt bé on es fotia. Endavant.

1 hora i 41 minuts després de donar el tret de sortida ja va arribar en Jaume Folguera (@guidokoala), sense el més mínim símptoma de defalliment  a la cara, i sense pràcticament ni aturar-se. Una bèstia. A cinc minuts va passar en José Manuel Granadero (@jmgranadero). Finalment, en Jaume va passar primer per la línia d’arribada en 1h:57min! Absolutament impressionant!

I a partir d’aquí els més de 300 valents inscrits van anar passant un per un. Els més acostumats als Koales anaven formant part del show a mida que anaven apareixen entre els matolls. Els que érem principiants no donàvem crèdit. Uns putos bojos al mig de la muntanya animant al personal amb un tambor, unes disfresses, unes cerveses, un sofà, un megàfon i un esquellot que no van parar de sonar en tot el matí. Uns veritables cracks.

Tots el que hi havia a La Neorural ahir són una família. Una família de paios que no es coneixen de res, però que s’estimen. I un estén la mà quan l’altre va apurat al final del corriol. I l’altre t’abraça quan et veu perquè porta escoltant el tambor des del Km 10. I l’altre et neteja una ferida. I l’altre, ben borratxo, ofereix una cervesa a qui necessita forces per seguir endavant.

Em va fer especial il·lusió i a la vegada ràbia veure per allà en @pwitterpunk, l’@oroig i no poder haver estat més estona amb ells. També em vaig perdre en @dirty_lawyer i ves a saber a qui més! També enhorabona a la Marta, aquella noia que es va perdre ves a saber quants cops, però que va arribar hores més tard amb un bon somriure.  I a qui m’agradaria mencionar també és en @PauCorrecat. Un meste i un exemple. Actitud. Que n’aprenguin!

 

Enhorabona a tots, nois. Enhorabona, Santi! Va ser un veritable èxit. Segur que em deixo infinitat de sensacions i matisos per mencionar, però ja ho vaig dir el diumenge, i ho repeteixo: Estic en condicions de dir que La Neorural és la millor cursa que he vist mai.

Molt i molt content d’haver-ne pogut formar part aportant el meu petitíssim granet de sorra i molt content d’haver-vos conegut. A partir de l’any vinent espero poder-la viure des de dins. Arribar mort al Km 19 amb un dolor de genoll a punt de matar-me, i trobar-me aquell panorama. Seure al sofà, beure una Voll Damm i continuar fins al final. Que n’aprenguin, Santi. Va ser un puto èxit.