Carta oberta als amics olímpics

"M’ho vaig passar teta"

Tinc amics que participaran als Jocs Olímpics de Londres. Tres, que ara recordi. En Victor Tomàs, Valero Rivera i en Miki Delàs. Crec que no m’oblido ningú més. Si no és així, ho sento, xato. Aquests dies he anat xafardejant les seves fotos olímpiques, als camps d’entrenament, amb d’altres esportistes o a l’aeroport, i us haig de dir que m’han donat una enveja saníssimament enorme.

Parlo amb ells més o menys poc o gens, els vaig seguint tot el que puc ni que sigui per televisió o premsa. I, excepte amb en Miki que ens veiem més potser, amb els altres ja no hi tinc tant de contacte, però la quantitat de moments brillants que em passat junts s’ho valen per seguir considerant-los molt bons amics meus, en la distància.

Com a esportista d’elit, anar a uns Jocs Olímpics ha de ser impressionant. I si a sobre guanyes una medalla, no m’ho vull ni imaginar. I aquests en tenen possibilitats.

Temps era temps quan jo jugava a Handbol. Vaig començar jugant al SA-FA Horta. D’allà han sortit grandíssims esportistes, com el mític David Barrufet, amb un parell de bronzes a Sydney i Pequín. Doncs bé, un dia vaig arribar a jugar al Barça d’Handbol. Sóc canterà, tu.

Ho admeto, avui dia estic un pel desconnectat d’aquest món, però m’ho vaig passar teta aquell temps. La pressió era molt alta, i vaig patir com un cabró. Per això només els millors arriben a dalt. Però m’ho vaig passar teta. D’entrenador tenia a l’actual entrenador del segon equip i director tècnic dels equips de base del Barça, Toni Gerona. Recordo que era un paio molt exigent i disciplinat, amb un control excepcional de la seva feina, la qual cosa es traduïa en títols, i sobre tot, en molt bon Handbol. A més, era de la conya, que s’agraeix moltíssim en un ambient tan dur. La prova és que molts dels jugadors d’aquell equip continuen donant guerra pels parquets de l’ASOBAL o d’altres lligues. I tal i com està el panorama econòmic actual a l’Handbol això és molt, moltíssim. Per no parlar de la feina feta aquest darrer any pel Toni i tot l’equip.

Bé, al que anava. Alguns em direu que si són uns botiflers per ser catalans (tots juguen amb la Selecció Catalana) i després tots a mamar de la Selecció Espanyola. Toqueu-me els collons amb les dues mans. Com a professional de qualsevol cosa, ja sigui esportista d’elit o biotecnòleg i neuronoséquè (com em defineixo jo), imagino que sempre vols arribar al més alt. Com a catalans que som, aquest és l’objectiu, estar sempre el més amunt. I sí, potser és una paradoxa, però de moment, el més amunt al que pot aspirar un esportista d’elit català és a jugar uns Jocs Olímpics amb la Selecció Espanyola. I espero que ho guanyin tot. Fins i tot el premi al ridícul més espantós amb l’uniforme del Sr. Bosco, el rus de la desconcòrdia.

Nois, des de casa estaré ingerint quantitats ingents de chuches, crispetes i porqueries varies mentre us veig gaudint de l’experiència olímpica. Entre partit i partit sortiré a fer esport per cremar les calories que guanyo mentre us veig per la televisió.

Desitjo que jugueu bé, que ho guanyeu tot i que aconseguiu mossegar el metall tan preuat. Però sobre tot que gaudiu de l’experiència, que feu moltes fotos i vídeos per recordar-ho d’aquí uns anys. I que us ho passeu tan i tan bé com m’ho passo jo veient-vos per la tele morint-me de sana enveja mentre recordo els vells temps amb vosaltres.

Una abraçada molt forta, molta sort, i el més important, molt bona feina.