Carta oberta a un tertulià

"Semblarà que en sé de tot, però en realitat no en tinc ni puta idea de res"

La meva primera carta oberta. La volia dirigir a les primeres veus que escolto cada matí després de llevar-me.

Estimats tertulians,

Sóc dels que va créixer, informativament parlant, amb l’Antoni Bassas i El matí de Catalunya Ràdio. La meva mare em portava a l’escola en cotxe i sempre el sintonitzàvem. Moltes coses de les que sé les vaig aprendre de l’Antoni i dels seus tertulians. És d’agrair, per suposat. Un adolescent pot créixer raonablement assenyat escoltant la ràdio pels matins.

El problema és quan un continua el seu camí, es llicencia en alguna cosa seriosa, s’emborratxa els caps de setmana, surt de viatge i aprèn idiomes, cultures i maneres de fer i pensar diferents. El problema és quan un aprèn anglès i pot llegir el The Wall Street Journal, el  The Daily Telegraph o el The Guardian. O agafar un traductor de merda, però que segur que et permet traduir alguna notícia interessant del Die Zeit, o Le Monde.

El problema és quan un creix, i els altres no.

No vull enfonsar en la misèria cap tertulià. Però em congratula dir que probablement tinc un currículum més ampli que algun de vosaltres. Això tampoc vol dir res, no ens enganyem. Només indica que des d’aquells temps en els que l’Antoni m’ensenyava coses, jo he anat creixent.

Definim-nos. Què vol dir ser tertulià? Un paio que surt a parlar d’actualitat pel matí a la ràdio, al migdia a la televisió, per la nit uns aquí i els altres allà, i al llarg del dia a la premsa escrita. Més o menys. Us defineixen (i us autodefiniu) com sabedors de moltes coses. Tampoc us atreviu a dir-vos experts, no teniu tants collons. Expert seria en Xavier Sala-i-Martin quan ens parla d’economia. I sort en tenim d’ell, sigui dit de pas.

Si, és cert. N’hi ha de bons. En Xavier en seria un exemple. I en trobaríem d’altres si furguem bé. Però, en els temps que corren, on trobes experts fàcilment a Twitter (a Facebook ja és més difícil. Impossible), te n’adones que cal deixar de fotre el ridícul. Bé, cal que els tertulians deixeu de fotre el ridícul. I, potser el més important: cal que els directors dels programes que us conviden a les seves tertúlies deixin de fotre el ridícul.

Gemma Galdón, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Xavier Sala-i-Martin, Puigverd, Màrius Carol, Bolaño, Antich, Villatoro, Barbeta, Vicent Sanchis, Jordi Bosch, o fins i tot Paco Marhuenda. Són alguns dels vostres noms, a l’atzar, de les dues tertúlies radiofòniques més escoltades al nostre país. N’hi ha que sou molt bons, n’hi ha que no ho sou tant. I ni ha que no en teniu ni puta idea de res.

A mi m’agradeu els que ensenyeu coses, els que sou didàctics, acadèmics i educatius en temes complexos com els que inunden l’actualitat. Al cap i a la fi parleu pel gran públic que porta els nens a l’escola en cotxe, o està atrapat en un embut a la C-58 camí de la feina o la universitat.

“Semblarà que en sé de tot, però en realitat no en tinc ni puta idea de res”. Això és el que deu pensar més d’un de vosaltres al matí, quan agafeu un diari (i no és una exageració, n’agafeu un de diari només) i mireu els temes del dia. Fins i tot n’hi deu haver algun que mirant els trend topics del Twitter en té prou. Cal una renovació. Jo no discuteixo que uns en sapigueu (o no) de política, o d’altres en sapigueu (o no) d’economia, de ciència, o d’esports. Però siguem sincers i objectius: Pilar Rahola parlant del Bosó de Higgs té tanta credibilitat com Marhuenda parlant d’Història de Catalunya, o Minguella parlant del que sigui.

Jo confio en Xavier Sala-i-Martin quan parla d’economia, o quan en Martí Perarnau ens parla d’esports. Però endinsar-se més enllà és precipitat. I no perquè alguns no sigueu experts d’alguna cosa. Sinó perquè ja porteu tant de temps adoctrinant-nos en tants temes diversos, que un ja no sap realment quin és el vostre camp de professionalitat. I així costa fiar-se del personal.

Estimats directors de programes, i tertulians diversos: Espavileu. Us heu estancat, i esteu fotent la pena.

Jo us prometo millorar en això d'escriure un bloc.

Atentament,

Roger